La memòria i la curiositat

En aquest país no hi ha manera d'acceptar el passat. A ca nostra tenim l'exemple de multitud de persones que es neguen a reconèixer l'evidència que Llorenç Villalonga, com tants altres intel·lectuals de la seva generació, se sentí atret per les idees feixistes. Luis Rosales, Gonzalo Torrente Ballester, Ezra Pound, Celine o Jünger en són exemples en altres països. A Europa, no és necessari remuntar-se a fets succeïts durant la Guerra Mundial per trobar casos de la incidència del passat en el present. El més recent, per ventura, és el del ministre alemany d'Afers Exteriors, que, a més, es fa servir per posar en la picota tots els activistes del 68. En canvi, a Palma, per no anar més enfora, l'Ajuntament es nega a trencar amb la vinculació sentimental als símbols del franquisme, que, en un museu, estarien molt millor que als carrers. I a l'Estat espanyol, l'únic comentari que, vint anys després, Pío Cabanillas pot fer sobre el vint-i-tres de febrer del 1981, és que es tracta d'un fet jutjat. Tota una invitació a no remanar res. Els socialistes no se n'allunyen gaire, quan quasi denuncien una persecució d'innocents perquè s'hagi relacionat l'actual director del CESID amb la temptativa de cop d'Estat: els fets han estat jutjats. L'enfocament és d'un cinisme monumental. Prescrit el delicte, l'interès que hi puguem tenir no és tant judicial com "diguem-ne" històric. Aquest interès no prescriu, com tampoc les decisions d'ordre personal que puguem prendre quan el tinguem satisfet. Més que la prescripció judicial sembla que se cerca una prescripció de la memòria i de la curiositat. No aconsegueixen res més que incrementar-les. O, el que és més perillós, poden fer la impressió que els condicionants que en un determinat moment aconsellaven administrar la memòria i la curiositat amb prudència, continuen vigents, mentre que la versió oficial presenta cada dia que passa uns forats més i més grossos. Per què, per exemple, Santiago Carrillo i Anna Balletbó no gosaren a TV3 pronunciar en públic el nom del banquer del nord d'Espanya que estava implicat en la trama colpista? I tot això en un Estat on es premia Vázquez Montalbán, segurament perquè els premiadors no n'han llegit l'obra, molt especialment Galíndez, que va, precisament, de tot això. No, del 23-F del 1981.