Cabanillas i el cas Barrera

Les paraules del senyor Pío Cabanillas, portaveu del govern espanyol, en relació als nacionalismes i al cas Barrera, són de les que provoquen vergonya aliena. A més a més, palesen l'oportunisme i la frivolitat del govern mateix. Segons el senyor Cabanillas, tot fent referència a les declaracions del senyor Barrera, cal alertar l'opinió pública del perill que suposa l'obsessió per la diferenciació que caracteritza els nacionalismes. Difícilment els conservadors poden donar lliçons sobre aquesta qüestió, si tenim en compte que els seus padrins portaren la seva obsessió per la singularització de l'espanyolisme, fins a punts tan folklòrics com és ara dir «Jeriñac» al conyac. Això de banda, allò que singularitza el govern d'Aznar respecte als governs d'altres Estats, és la seva voluntat per crear tensions allà on no n'hi ha. D'altra banda, després de la negativa dels bisbes espanyols a signar el Pacte Antiterrorista, la verbositat barreriana els escau, als conservadors, com anell al dit. Com si es tractàs d'un porc, ho aprofitaran tot del senyor Barrera. Que si ha donat a entendre que hi va haver converses de col·laboració entre la Generalitat i representants de Hitler durant la Guerra Civil, que si comparteix les teories de Haider, que si se'n penedeix d'haver votat a favor de la supressió de la pena de mort. Tot quant ha dit és aprofitable per a fer estelles del catalanisme. No volen entendre, els conservadors, que les declaracions del senyor Barrera han estat fetes a títol personal, i que únicament ens serveixen per a constatar que el tren del dia a dia ja no passa per la seva estació. No. Ca, barret! Res d'això. El govern espanyol pretén aprofitar l'avinentesa per a dimonitzar el nacionalisme català. Si no hi diu la seva qualsevol dels ministres, la infanteria se'n va a la guerra. És a dir, disposen d'un fotimer de veus domesticades que donen suport a la croada des de les tertúlies radiofòniques, les columnes d'opinió de la premsa, etcètera. Precisament cap d'aquestes veus no s'alçaren per denunciar l'escàndol que suposa l'amistat coral del senyor Sabino Fernández Campos amb els sediciosos més significatius del 23"F. Ho va declarar ell mateix, el senyor Sabino, amb motiu del desè aniversari del cop d'Estat, i no va estar"se de manifestar el dolor que li havia produït el fet de saber"los engarjolats. Ja he dit que aquestes paraules no escandalitzaren els oracles de la moral que perden el dia en tertúlies. Ni al ministre portaveu del govern tampoc, cosa d'altra banda lògica, si tenim en compte que el govern que representa s'ha negat a condemnar un altre cop d'Estat, el del trenta"sis. És innegable que el senyor Barrera s'ha revelat com un retrògrad de primera i que ERC ha reaccionat tard i de manera poc contundent. Això és cert. Tan cert, com ho és el fet que el Partit Popular no ha condemnat les declaracions darreres del senyor Fraga Iribarne en defensa de Franco "que aquest sí que va pactar amb els nazis, va ésser partidari de la pena de mort, etcètera", i ara s'escandalitza amb el pensament forassenyat del senyor Barrera. Tot i ésser condemnable d'una manera global, sense matisos, els conservadors en fan un gra massa. Ho demostraré amb un exemple. Malgrat els dubtes que expressa el senyor Barrera sobre la conveniència d'haver suprimit la pena de mort, ell no és responsable directe de cap execució. En canvi, si el senyor Pío Cabanillas mira el «enterado» de les condemnes a mort de Puig Antich i d'Heinz Chez, veurà, entre els ministres signants, un nom que li és ben familiar. En fi, centrem"nos en el cas Barrera. Aquest assumpte ens brinda dues lectures. Una d'individual, com és ara que el senyor Barrera ha volgut dilapidar el seu prestigi polític tot fent"nos un striptease moral. L'altra és d'ordre públic, perquè de tota aquesta malaurada història es desprèn la vocació piròmana d'un govern que tot just veure una garba li cala foc. Mentrestant, l'oposició socialista no entén gaires coses. Aquesta Blancanieves "dit així, en castellà" que és el senyor Rodríguez Zapatero, demana a la Unió Europea una declaració que prohibeixi la creació de nous estats. La càrrega de sofre que porta Aznar, la té ell de candidesa. És tan càndid, el senyor Zapatero, que corre el risc que el considerem de mel i sucre.