La força del fibló (i II)

Aquesta tirada l'amolla la comtessa Sophie"Louise Dupont de l'Étang, la viuda del general Dupont, a Honoré Grapain, el redactor del manuscrit, un dels dos personatges polars de la novel·la, quan aquest va a veure"la per a tractar d'arreplegar informació sobre Gerard de Fleury, l'altre extrem de la polaritat principal, el qual es va desvetllant com una mena de mercurial superego, sense que mai acabi de definir"se del tot, perquè en definitiva es troba a l'ull del fibló i, com escriu Grapain, «ni jo ni ningú arribarem a saber mai el que som nosaltres ni el que és el món que ens engoleix». Cal subratllar, de més a més, que el narrador que fa tan decebuda confessió no es limita en absolut a les peripècies sofertes a Cabrera, ans també s'esplaia en les conseqüències terribles de la desfeta de Bailèn, per exemple, i la mortaldat dels presoners francesos als pontons de la badia de Cadis.

I és que al seu darrer llibre, L'Emperador o l'ull de vent, Baltasar Porcel no s'està tampoc de judicar críticament uns fets històrics, ni d'utilitzar o emprar com a personatges de la novel·la figures com l'esmentada viuda del general Dupont "per cert, un dels personatges que resulten més aconseguits" o el pensador i polític Alexis de Tocqueville, l'autor del famós estudi De la Democratie en Amérique, que apareix com el gran acusador que va ser tant de la Revolució i de Napoleó Bonaparte com del seu nebot, el president Lluís Napoleó, esdevingut després Napoleó III.

Però que ningú no es malpensi que l'aparició d'aquests personatges històrics afeixuguin gens ni mica el fil de la narració, ni tampoc que L'Emperador o l'ull de vent es limiti sols a ser una novel·la històrica. De més, d'una part convé no oblidar la reivindicació que d'aquest gènere ha fet Georg Lukács en el seu important estudi La novel·la històrica. I encara, de l'altra, com taxativament ho indica Grapain, «tots els temps del temps al mateix temps» és el que ocupa de bon de ver la seva atenció i el que, en conseqüència, ocuparà també l'atenció del lector. D'aquí la imatge de «l'ull del vent», ja des del mateix títol, a la qual es torna una i altra vegada, com quan el mateix narrador declara «el que a la fi he escrit en aquests fulls és un dietari del pas del vent». En darrer terme, Baltasar Porcel, més que plantejar cap ideologia concreta o voler crear uns personatges "més que limitar-se a exposar unes idees i donar testimoni d'uns fets concrets", ha plantejat de manera punyent un grapat d'interrogants, en consonància amb el dictum de George Steiner: «La literatura concentra i concreta els misteris del significat que preocupen fonamentalment al filòsof». I això mantenint en tot moment l'interès constant de l'argument "el llibre es pot llegir també com una novel·la d'intriga", exposat, com de costum en ell, amb un llenguatge depurat i enèrgic, de gran qualitat literària però, a la vegada, d'allò més viu i llampant.