El debat migratori

Déu n'hi do, al manteniment públic del debat sobre la migració. Ja fa anys que les societats occidentals rebem un flux de nova població, prou notable; tanmateix, l'acceleració del procés en els darrers anys i l'aprovació d'una nova regulació legal sobre la matèria a nivell estatal han generat un protagonisme d'aquesta qüestió, que fins ara havia passat més o manco desapercebuda. Certament, el fet, que l'estat espanyol sigui dels que menys migració hagi rebut, ha tengut una relació directa amb aquesta poca virtualitat pública del debat. Sigui com sigui, per encarar el comentari sobre el tema, convé fer una prèvia: no s'entén que a un món on tres quartes parts dels humans es moren de fam, l'altra quarta part es dediqui a cremar aliments per sospites i pors de malalties que encara no se coneixen realment i que formen part d'una manera de produir indissolublement lligada a un benestar general de la part rica del conjunt terrestre; ja ho va dir un mandatari del tercer món, en lloc de cremar vedelles, les podrien enviar al seu poble. La desproporció de situacions és terrible. Però en lloc d'això, el que fa el primer món no és enviar queviures, sinó vendre-hi armes, mantenir el negoci de l'armament, curiosa manera aquesta de resoldre la desigualtat del planeta. Dit això, hi hem d'afegir que el llenguatge políticament correcte, allò progressista i que et fa quedar bé és: veure el procés com un repte, un repte a la capacitat d'integració del país d'acollida; és veure el procés com una necessitat, una necessitat per al sistema econòmic que ha de menester cobrir alguns llocs de feina de poca qualificació que no troben treballadors al mercat nacional; és veure el procés com una compensació, una compensació a una demografia que sense aquest nou contingent aniria cap el decreixement absolut, amb un sistema de la seguretat social incapaç d'absorbir els pagaments compromesos davant la manca de cotitzacions; finalment allò progressista dic, és veure el procés com un imperatiu ètic, un imperatiu ètic consistent a atorgar a tota persona humana els mateixos drets independentment de la seva nacionalitat o del lloc de naixement. Davant això, n'hi ha que simplement constaten una sèrie de riscos del procés, riscos com una conflictivitat social, o riscos de desaparició per a col·lectivitats que viuen un procés de substitució nacional, cultural i lingüística que es veurà agreujat per aquesta nova allau demogràfica. Segurament, tothom estarà d'acord que el procés com a mínim s'ha d'ordenar, perquè negar-ho i tancar fronteres, com la llei seca en relació a l'alcohol, només condueix a les màfies i a la il·legalitat. I segur que no és una bona manera d'encarar l'ordenació, negar drets elementals com el d'associació als immigrants, com fa l'actual llei d'estrangeria, tampoc sembla massa intel·ligent que siguin repatriats a compte dels pressupostos generals de l'estat perquè en tres dies tornin, ja que tenen el contracte de treball sota el braç. Les administracions públiques en teoria serveixen amb eficàcia els interessos generals, i actuacions com les descrites poden ser conceptuades de moltes maneres, però d'eficàcia: zero patatero. A les Balears vivim una triple allau migratòria, un d'alt nivell adquisitu que és el dels alemanys, un de baix que és en el que fins ara ens hem referit, potser mai serem un país d'altes taxes d'arribada per raons relacionades amb el nostre model econòmic, només la construcció, condemnada a baixar el seu pes en el nostre Producte Interior Brut, ha donat una entrada forta a aquest contingent. Però existeix una tercera allau, de persones provinents de les altres Espanyes que vénen amb tots els drets, i moltes vegades, amb una prepotència digna dels colonitzadors de fa dos segles. I davant aquesta triple allau, i tot i que políticament sigui incorrecte, què voleu que vos digui, jo pas pena per la nostra supervivència com a poble, i no crec que això em faci insolidari o tancat, simplement preocupat per un procés que pot adquirir unes dimensions inassumibles per un país mancat de prou ressorts d'integració. Hi insistirem perquè n'hi ha que no ho volen entendre, el nostre no és nacionalisme ètnic, no ens sembla malament el mestissatge, ara, si mestissatge significa que, al final, a les nostres viles ja no es parli la nostra llengua o se perdi la nostra manera, cultural, d'entendre la vida, el procés no ens convenç, sincerament.