El cas Ezra Pound (i II)

A despit de la seva forta obsessió per l'estètica i el seu decidit engrescament per les formes culturals clàssiques, medievals i reinaxentistes "i encara per la poesia xinesa i japonesa", Ezra Pound, l'americà que es considerava gairebé el gran defensor del llegat d'Europa, l'americà sense barreres que menyspreava la manca de tradició i d'interès per l'art i la cultura de la societat de la qual era fill, val a dir l'americà sense barreres en certa manera pregonament antiamericà, Ezra Pound "dic" va voler ser moltes altres coses de més a més de poeta. I no solament va voler ficar cullerada en matèries tan diverses com la història xinesa i la història americana dels primers presidents (Jefferson, John Adams, etc.), l'anàlisi econòmica i l'antropologia de Leo Frobenius, la crítica literària i la crítica cultural (més aviat com animador o agitador a gran escala) sinó que encara va voler aprofitar els «resultats» de les seves lectures omnívores en camps tan i tan diversos per al contingut enciclopèdic del seu opus magnus, els CXVII Cantos, als quals va dedicar sis decennis llargs amb tossudesa exemplar. Paradoxalment, la vastitud de semblant comesa i la circumstància fonamental de perpetrar-la sense participar plenament en cap tradició filosofico-religioso-cultural específica "tal com la plena identificació amb la teologia cristiana i el llegat de l'Edat Mitjana varen permetre al Dant la realització de la Commedia" feren que un plantejament tan desmesuradament ambiciós s'esfondràs, poc menys que s'esfondràs, per manca d'una unitat sustentadora, per manca d'unitat i coherència. La Commedia és un gran poema, un sol gran poema, per molt que estigui conformada per tres parts clarament diferenciades i cent cants perfectament arrodonits. Els Cantos són un pèlag de poesia, no tenen res de poema unitari, amb molts de trossos francament intransitables per al lector que no s'hagi autoimposat "amb prou força de voluntat per a poder complir-la" la severa penitència de llegir-se de cap a peus un totxo feixuc de bon de veres, amb trossos arenosos com els dedicats a la història xinesa o a la història americana. Tanmateix, com va assenyalar T. S. Eliot, no sols una bona part de la seva obra ans també el seu activisme cultural incansable, la seva generositat en orientar o ajudar l'escriptura dels seus amics i col·legues i, sobretot, els immensos camps d'interès que va anar obrint "la força del llegat dels trobadors provençals o de la poesia xinesa i japonesa, per exemple" fan que amb tota justícia pugui dir-se que Ezra Pound «és més responsable per la revolució de la poesia del segle XX que qualsevol altra personalitat individual».