No és això, no és això...

Ja tenim la legislatura autonòmica prou avançada per poder assegurar que el govern Antich va més curt de duros d'allò que era previsible. I això fa que no pugui oferir serveis de qualitat al ciutadà que, per altra banda, si el va votar, no acaba de percebre que, ideològicament, qui governa són els seus. Ara ja sabem que no podem comptar amb els milions compromesos en carreteres, que no es resoldrà el problema del subministrament d'aigua, que s'eternitzarà el dèficit en educació i que, si arriba, la sanitat estarà mal dotada. Certament, els consellers econòmics Mesquida i Sampol ho tenien difícil, però podien haver intentat no perdre-ho tot: el resultat demostrable és un rosari d'actuacions mancades d'imaginació i condemnades a un fracàs més que previsible. Confiança i suficiència, duien al cartipàs, quan la desconfiança i la modèstia són les millors virtuts per acostar-se a Madrid. Amb centenars de milers de milions va envestir el PP a UM per investir Matas de President. Tot això s'ha perdut i no s'ha compensat ni amb eficàcia en la gestió ni amb astúcia en la negociació. Posats a perdre, l'actual govern ha renunciat ingènuament fins i tot als cent mil milions que podia aconseguir apel·lant a un endeutament que ens equiparàs a la mitjana de les altres autonomies. Sobra teoria macroeconòmica i falta polissonada, a la Conselleria d'Hisenda. I, consegüentment, totes les altres van amb l'aigua al coll. Bona imatge i ni cinc de calaix, sembla ser el miracle que vol realitzar el govern en aquesta legislatura amateur. I encara queda la negociació del finançament autonòmic, amb unes cartes clarament dolentes. Dolentes, sobretot, perquè estan en mans incompetents. El joc és senzill: els interessos de Catalunya ens afavoreixen perquè tenim els mateixos problemes i una estructura econòmica semblant, però, en canvi, els interessos de les Comunitats Autònomes governades pel PSOE ens perjudiquen perquè propugnen un major drenatge fiscal dels territoris rics per afavorir més els pobres. Hi ha un tercer factor: l'interès del PP és arribar a un consens general amb un model de finançament acceptat per tots. Què passarà, previsiblement? Pujol i Artur Mas aconseguiran ben poca cosa perquè, si, quan tenien els vots decisius, a Madrid se'n reien d'ells, més ho faran ara que no tenen ni majoria a ca seva. Queda la voluntat de consens. Aquí sí que el PP afluixarà, però serà cap al PSOE. És a dir, cap a Bono, Chaves i Ibarra, perquè el pes de n'Antich està per veure. S'ha comprovat en el tema de pacte antiterrorista. Maragall hi ha dit la seva, s'ha desmarcat de la rendició de Zapatero. N'Antich, en canvi, ha estat més PSOE que PSIB. En un tema on la suposada sensibilitat nacionalista del nostre president havia de brillar, ha callat com un mort. I en el pacte de finançament autonòmic que s'ha de cuinar a Madrid és probable que les coses vagin per l'estil. De moment, les idees de Joan Mesquida mostren un panorama encara més negre que la realitat, i això és un mal presagi. D'entrada, se'n va derrotat: diu que serà necessari convèncer el govern central «en el marc d'una negociació devaluada per la majoria absoluta del PP». Idò no, Joan: en el finançament autonòmic, la majoria absoluta no hi pinta res, perquè el govern central no pot imposar cap acord i cada comunitat és lliure de signar o no signar allò que se li ofereix. Lliure si el seu partit li ho permet, i aquesta dependència de l'equip socialista (que no té n'Ibarra, però que sí que té n'Antich ) és la que realment pot devaluar els arguments del govern balear, i no la majoria absoluta del PP. El PP necessita un acord general per recuperar la imatge dialogant que ha començat a perdre. El vet de la nostra comunitat li faria molt de mal, i no suportaria el de totes les autonomies socialistes. Aquí és on seria agradable visualitzar el valor del vot dels illencs al congrés que va donar la Secretaria General a Zapatero. Allò que aclariríem no és si n'Antich ha aconseguit que hi hagi més PSIB que PSOE, sinó, simplement, si el PSIB existeix. De moment, a Madrid, no ha donat senyals de vida. I aquí n'hi ha molts que trobam que és una llàstima. Són moltes esperances decebudes, tot i que l'esperança, ja se sap, no s'ha de perdre mai del tot, senyor President.