Elegia pel camp de Menorca

Després d'haver de patir enormes desequilibris estructurals, d'aguantar malament la hiperproductivitat ferotge de l'economia moderna, li han sobrevingut cops mortals. Els darrers, si més no a Menorca, han estat la llengua blava de l'oví, i, ara mateix, el positiu d'una anàlisi de detecció de l'encefalopatia espongiforme de les vaques. Què més podem esperar? Què més hauran de sofrir els pagesos abans de clapir per sempre? Quantes plagues d'Egipte encara vindran?

La llengua blava va produir una carnisseria tremenda: unes matances sistemàtiques d'una radicalitat pròpia del bèstia d'Herodes. Una actuació tan dràstica i implacable potser era aconsellable. Jo no ho discutiré gens, perquè no tenc cap coneixement en les àrdues qüestions de sanitat animal. Però, és clar, els fets objectius són els que són, i l'epidèmia va deixar a l'illa un rastre de cadàvers considerable, numèricament aclaparador. L'observació em sembla claríssima.

Després vingué la histèria col·lectiva de les vaques boges, que més aviat caldria haver denominat «síndrome de la humanitat boja», perquè és de tot punt aberrant "d'una ambició lucrativa despietada" que l'home hagi inventat una alimentació per a espècies herbívores a partir de components càrnics. Seria, més o menys, com establir una cadena alimentària de les abelles a base de donar-los a libar el sucre contingut en l'Aigua del Carme: l'efecte alcohòlic seria, de retruc, destructiu per a l'equilibri biològic dels himenòpters. O no?

Però, és clar, com que els casos de vaques afectades s'anaven produint fora de l'illa, els temors s'han esquitllat, més o menys. A partir d'ara, però, ja no. Saber que un exemplar de la nostra cabana està boja, i que el diagnosi hi és assegurat, farà buidar les carnisseria paorosament. Vull dir que tindrà efectes terribles sobre el sector ramader i tota l'estructura comercial.

No vull participar dels cors d'alarmistes, inclosa la veu mediàtica que parla i parla delerosa d'allò que encara es desconeix. I açò no obstant, m'apresso a puntualitzar tot d'una que beneïda sigui la conseqüència alarmista que a vegades provoca l'ofici d'informar. Ho dic perquè gràcies a l'alarmisme mediàtic l'opinió pública ha sabut que Anglaterra, després de prohibir a casa seva l'ús dels pinsos càrnics, els va anar venent durant quasi deu anys a països pobres. Quina ignomínia, quin crim contra la humanitat! Si no hagués estat per l'acció periodística, tal volta la flegmàtica i civilitzada Gran Bretanya encara ara continuaria despatxant-ne, de bogeria i mort.

Em sap greu, lector, perquè he fet tot aquest enfilall de consideracions sense donar, a canvi, cap llum d'esperança, ni la més tímida solució. No en tenc, ho reconec. Només sé de cert que el camp, la vida econòmica i humana en el món rural, es mor, i que potser només podem cantar-li una trista, una dolguda elegia de rèquiem.