Els ametlers, en efecte, floreixen a l'hivern

Com que he vist com figures de prestigi mundial com les que anomenaré queien en el mateix error, abans d'escriure aquest article, vaig parlar de la qüestió amb un professor de Ciències Naturals. Em va dir que no tenia la seguretat que, a qualque part del món, hi pogués haver ametlers florits a la primavera; però no li semblava gaire probable. La floració d'un arbre, m'explicava, depèn del temps d'insolació. Això fa que els ametlers dels diversos països no floresquen tots alhora. Els del sud de la Península són més primerencs que els mallorquins, mentre que, a mesura que pujam cap al nord, la floració és més tardana, però no sembla que se pugui retardar fins a la primavera. Si N'Aina Cohen els hi fa florir, no crec que sia tant per falta d'informació ni per esser mala observadora d'una realitat que se repetia cada any i que tenia massa a prop perquè li passàs inadvertida, sinó perquè produeix una poesia que, més que de l'observació, neix de la inspiració.

Però l'objectiu d'aquest article era mostrar que N'Aina Cohen no és, ni de molt, un cas aïllat, sinó que altres figures també han caigut exactament en el mateix error. Així l'autor o autors del llibre de la sarsuela Katiuska. Que em perdoni el lector si no en record els noms, i ara no tenc a mà una obra de consulta on trobar-los. La música és de Pablo Sorozábal. Una de les seves romances, «Calor de nido», diu textualment: «He cruzado en los inviernos Rusia entera/ cuando el lobo baja al lugar./ Y otra vez al sonreír la primavera/ y el almendro de flores al nevar...». Com veis, comparteix la imatge de la neu amb l'immortal vers de la nostra poetessa: «Els ametllers floreixen talment una nevada».

No sé si a Rússia hi ha molts d'ametlers ni quan floreixen. Essent un territori tan extens, hi podem trobar climes que van des del propi de les terres polars, massa fred perquè hi puguin sobreviure els ametlers, fins al més temperat d'Ucraïna, on sí que n'hi deu haver i deuen florir a l'hivern, però no ho puc comprovar. Inconvenients de no estar encara connectat a Internet.

Però l'exemple més estrepitós és el del meu admiradíssim Umberto Eco. A la pàgina 182 de la traducció castellana de la seva obra Lector in fabula (Lumen, Barcelona, 1981), hi llegim: «...todo lo que sé sobre el mundo real (por ejemplo, que Irlanda se encuentra al oeste de Inglaterra, que en primavera florecen los almendros y que la suma de los ángulos internos de un triángulo es ciento ochenta grados)».

Ja ho heu vist! Equipara la floració dels ametlers en primavera, no sols a una situació geogràfica tan coneguda com la situació d'Irlanda, sinó a un axioma matemàtic com el valor de la suma dels angles d'un triangle! ¿Com pogué cometre aquests lapsus, el gran semiòtic? Podem bé creure que els ametlers italians floreixen, com els mallorquins, a l'hivern. Per ventura l'explicació més convincent és la que em va donar el meu col·lega, el doctor Joan Alegret, que deu esser un dels darrers savis supervivents d'Europa: el professor Eco, com passa de vegades als professors de Literatura, coneixen l'Univers més a través dels llibres que per experiència de la realitat, i ell podria molt bé haver-se deixat influir pels versos de la nostra poetessa.

Però l'error més greu al respecte el va cometre el mateix Llorenç Villalonga, a la carta amb la qual Mme. Alícia Dillon s'acomiadava d'En Xim Puigdesaura, la fa parlar de «les planúries, amb els ametllers florits», això amb data del 16 de juliol. (Vegeu el darrer capítol de L'hereva de Dona Obdúlia, a les dues primeres edicions. La tercera i posteriors ho componen dient que se tracta d'un somni.) Ja no fa florir els ametlers en primavera, sinó quan hi falta poc perquè les metles sien collidores. I és que, com deien un temps a Mallorca, el Bon Jesús no paga de bastó.