La col·laboració entre institucions

Ja ho he dit altres vegades, i me sabria greu que algú pensàs que ja està bé de predicar sempre el mateix, perquè crec que hi ha temes que és necessari insistir-hi fins que siguin assumits plenament per la societat, perquè si no, és impossible que la democràcia funcioni. I una de les assignatures bàsiques pendents de la nostra democràcia és la col·laboració entre les institucions, sigui quin sigui el color polític de les forces que les gestionen. Perquè les institucions com a tals no tenen ni poden tenir color polític. El govern d'un municipi, d'un Consell, de la Comunitat Autònoma o de l'Estat serà del color polític que vulguin els electors de l'àmbit respectiu, i intentarà donar a la seva gestió les prioritats que responguin al seu projecte polític i als compromisos electorals contrets amb els ciutadans. Però aquestes institucions tenen totes un mateix objectiu, que és el que els dóna sentit i l'únic que en justifica l'existència: ordenar la convivència ciutadana compensant i atemperant els interessos sectorials contraposats, de manera que en resulti una societat regida per la justícia i que promogui el progrés i el benestar equilibrat i equitatiu del conjunt dels ciutadans. Si l'objectiu és comú a totes les institucions, i posat que tenen àmbits d'actuació i per tant de competències diferents, la conclusió és òbvia: Les institucions tenen l'obligació intrínseca, inherent a la seva naturalesa, de col·laborar per tal de fer realitat el seu objectiu comú. Una obligació que han d'assumir sense segones intencions els governs que les gestionen, o si voleu, perquè no es digui que no toc de peus a terra, amb el mínim de segones intencions inevitable en persones de carn i os. En tot cas, i per moltes voltes que li vulguin donar, el fet incontrovertible és que els gestors d'una institució que emprin les seves potestats com a tals per fer la traveta als d'una altra institució per motius sectaris i partidistes, estan en situació permanent de prevaricació i són uns traïdors a l'esperit de les institucions democràtiques. Són, en definitiva, un perill gravíssim per a la democràcia, perquè la democràcia viu del prestigi i la legitimitat de les institucions, i l'actuació de tals polítics les desprestigia i les deslegitima. No crec que ningú amb un mínim de sensibilitat cívica pugui fer ni la més mínima objecció a aquest plantejament. Per això me sorprèn que el President de Catalunya Jordi Pujol pugui constatar que el Govern central fa una política contra les Comunitats Autònomes i documenti aquesta gravíssima acusació amb dades i fets concrets, i que la societat sembli assumir-ho amb un esperit fatalista de «què hi farem!» que me sembla totalment inadequat. O que els representants municipals del PP a la Federació d'Entitats Locals de les Illes Balears, capitanejats per l'ínclit José Ma. Rodríguez, que mai no s'havien preocupat de fer funcionar aquesta institució de col·laboració intermunicipal, ara, segons em diuen, es dediquin a boicotejar-la a la vista dels esforços del Govern del Pacte de Progrés per omplir-la de contingut. Aquestes són les actituds que destrueixen la democràcia. Com a mínim, que no puguin dir que no els ho hem advertit.