Rafel Crespí20/01/01 0:00
TW
0

Crec que si hi ha algun estament que s'ha respectat, i molt, ha estat el judicial. Gairebé tant o més com la Corona, que ja és dir, si no fos " com tot sabem" que és de mel i sucre. Per tant, més mèrit encara. Però deixem la monarquia i la sang blava per al paper couché i tornem a la qüestió que ens afecta avui: la justícia. Si hi ha una cosa precisament que ens distingeix " i aquest plural «ens» té un sentit europeista, vaja de món dit civilitzat" de les repúbliques considerades bananeres és l'estament judicial que, com si fossin éssers sobrehumans, dicten sentències a tort i a dret, però totes més rectes i emmidonades mai. Indiscutibles i acatades. I això malgrat el paper que juga el Fiscal General de l'Estat, que procura netejar de palla i pallús qualsevol assumpte que pugui ferir o resquillar les honorabilitats més íntimes " si s'estrevengués el cas" dels membres del govern de l'Estat. Per ventura en Josep Piqué i en Jaume Matas " compte que tenc ben present també el precepte de la presumpció d'innocència" algun dia, en escriure les seves memòries, si és que són capaços de tenir-ne, li dedicaran una pàgina gairebé d'agraïment. Però així i tot, la submissió al que dicten els togats és admirable. Ningú no gosa a no acatar una sentència, senzillament, com a molt, la troben inoportuna.

Tanmateix, en un mateix boldró de temps, han passat coses que no sé si ens faran perdre aquesta visió idíl·lica i venerable que tenim amb els agents de la judicatura. Crec que ja dins aquest any nou, no fa gaire, va dimitir i se'n va anar a ca seva " no sé si era jutge o fiscal" un important magistrat de la cort francesa, cosa si més no significativa, com a mínim a nivell simbòlic, perquè París porta l'estendard d'haver impulsat la separació dels tres poders: el legislatiu, l'executiu i el judicial. Les raons per les quals el magistrat trià camins més bucòlics per passar l'estona foren, segons vaig sentir en algun informatiu, que n'estava cansat, que la cosa " i la cosa vol dir la justícia" s'havia polititzat molt i que no en volia saber res. No és morralla això, no, són paraules majors! (No m'agrada el terme polititzat perquè hi ha una tendència " i crec que és poc saludable des del punt de vista democràtic" a estigmatitzar i fins i tot a satanitzar les persones que es dediquen a la política, «els polítics tenen la culpa» «això no m'interessa perquè és política» són frases que supuren una evasió, un no compromís, un menfotisme desil·lustrat,).

Curiosament, aquí tres magistrats " ja sé que han estat durament criminalitzats per l'acte que han comès" han concedit un permís penitenciari a un presumpte narcotraficant, que ell ha aprofitat càndidament per fugir. Més enllà de ser una contradicció immensa amb la doblerada que se gasten en prevenció i tractament de drogues, ningú no evitarà que la gent pensi que no deixa de ser una «coincidència casual» el fet que aquest permís s'atorgui pocs dies abans d'iniciar-se el judici. No cal ser més explícits, tothom pot suposar, si més no davant un tasser de cafè, que aquests magistrats sense acollir-se a un pla de jubilació anticipada poden tenir unes bones velleses. I això és greu! Perquè no fa altra cosa que confirmar aquella dita de «qui té bo vola i qui no en té, rodola». Tu estafes una pixerada a hisenda i ja et posen blau, en canvi, d'altres sembla que han desfalcat milionades i sembla que en surten més baratet.

Per ventura, totes aquestes curolles m'han vengut amb un pic al cap. Però no deixa de ser també curiós l'hora en què s'ha sabut que l'ecotaxa ja és legal. En un moment en què es respiren aires de vaques magres vers la nostra principal indústria. Malgrat els somriures del president, jo no sé si la processó li va per dedins, tenc por que no sigui una arma de doble tall i que el govern autònom pateixi una erosió tant si l'aplica, ara que té mans lliures per fer"ho, com si no l'aplica, ara que sortiran tots els hoteleres vestits de drapaires afamegats tot clamant que s'acosten les plagues d'Egipte i que ja ensumen les faldilles a l'Apocalipsi. Per ventura tot són bubotes meves i del populatxo i davant tals circumstàncies hagem de dir fredament i agnòstica allò de «dura lex, sed lex».