Guillem Frontera09/01/01 0:00
TW
0

El paisatge humà de l'Europa dita occidental, del món occidental en general, és un paisatge relativament saludable, de gent sencera i ben alimentada. En aquest panorama, diria que fins i tot la pobresa presenta un grau de decòrum molt notable. La pinzellada tèrbola la hi posen els ciutadans de la marginació. Però no ha estat sempre així. La gent de la meva edat va tenir una infantesa i una adolescència amb una fesomia social ben diferent. Els pobles i les ciutats eren plens de coixos, de baldats. És cert que qualsevol accident laboral, amb una arada o un engranatge, podia causar traumes d'efectes duradors i ben visibles. Però el conjunt de baldats es nodria, sobretot, de mutilats de guerra, al marge que fossin honorables caballeros mutilados o putos cojos estigmatitzats. Les crosses, els gaiatos, les cadires de rodes i els cotxets d'invàlid eren estris familiars: portal sí, portal no, n'hi havia.

El pas del temps i els avanços de la traumatologia i la cirurgia estètica han restaurat aquell panorama, l'han convertit en un paisatge feliç "diguem-ho així. Des d'aleshores, la mateixa concepció de la guerra ha variat tant en les formes que ja no la coneix ni la puta mare que la va parir. Hem perseguit el somni d'una guerra neta, que destrueixi objectius precisos sense resquitllar cap habitant de la ciutat que volem devastar. Però, sobretot, que no causi víctimes entre les tropes dels bons, o sia nosaltres o els nostres aliats. Sabem que som els bons perquè els dolents són els altres. Aquesta consciència profundament moral de la situació ens atorga tots els drets, però en volem fer un ús asèptic. Aspiram a guanyar les guerres sense necessitat de fer-les, a imposar el nostre ordre només alçant un dit.

Ara no ve al cas esbrinar per què les coses no són ben bé així. No volem, en cap cas, que el paisatge humà dels nostres països s'assembli al d'aquells països del Tercer Món que han patit guerres. No volem baldats pels nostres carrers, recordant-nos que seguim sent vulnerables.

No havíem calculat, però, que els nostres aliats "nosaltres, en definitiva" deixarien caure en terreny enemic substàncies que no balden, però que poden, per exemple, deixar un rastre dramàtic de leucèmia. Ara que la traumatologia i la cirurgia estètica arreglaven tantes coses, les guerres causen estralls per als quals encara no hem creat pròtesis. Està vist que no ho podem tenir tot i que la guerra és la guerra.