La Malaltia dels Polítics Bojos

En el cas de l'homònima malaltia que afecta les nobles vaques, se té la sort que a les bistioles, en ser mortes, se'ls pot obrir el cervell i investigar. Els polítics, però, no se deixen. Llàstima. Alguns analistes, els de l'Escola Analítica Transversal, estan convençuts que si els hi poguessin obrir el cap, se veuria que la cavitat cerebral és buida. D'altres, els analítico-radicals, són de l'opinió que el Mal no se troba al cervell dels polítics sinó a les butxaques, i que la malaltia hauria de ser redefinida molt més justament com la Butxacopatia Político-Espongiforme. A l'espera d'algun simpòsium al respecte, ens haurem de seguir conformant amb la denominació actual i mantenir l'observació de com evolucionen els seus efectes. I quins són? Bàsicament un: que el polític, en adquirir de sobte el poder, en asseure's al despatx i al cotxe oficial, comença a actuar responent a allò que en els cercles avançats d'estudi de la malaltia, a Castella, se coneix com la regla D-5, o sigui: «Donde Dije Digo, Digo Diego». D'altres analistes, secció Marbella, pensen que es tractaria més aviat d'una transmutació, encara per estudiar, del procés de trànsit per allà conegut com «De Niña a Mujer», en hermosa definició manllevada del gran poeta de Miami, que duria al polític afectat, a través de misteriosos mecanismes de substitució neural, a convertir-se d'una persona aparentment seriosa en fervent partidari del PIP (Polítics Isabel Preysler). Tot i el desconeixement generalitzat sobre la malaltia, els estudiosos han fet alguns avanços i, així, de moment, ja han conceptualitzat científicament la primera fase de desenvolupament, coneguda com Colcar-se en l'Euro amb Cotxe Oficial Inclòs. S'està fent dura feina en la sistematització teòrica de l'espongiformitat en fases avançades que, ja hi estan d'acord, degenera en el fenomen que provisionalment els estudiosos anomenen l'Emmirallament Onanístic. La cosa aquesta apareix més o manco a l'any i mig de ser contaminats (alguns diuen que la llavor del mal se duu de molt més enrere) i consisteix en el fet que com més bramula la cabana sana perquè els malalts s'adonin que no actuen normal, ells, els encefalopàtics, troben que els malalts són els altres; al respecte, això sí, la malaltia els dota (se suposa que és una perversa derivació d'autodefensa del mal) d'una crosta cerebral que els permet seguir impermeables al sentit comú i, així, seguir perpetrant les bogeries més espectaculars i, en realitat, sense fer res que interessa als seus congèneres. Però ells, com si plogués. Aquesta fase encara està pendent, com s'ha dit, de donar-li un nom definitiu. La secció francòfona dels analistes consideren que el millor seria anomenar-la la «Síndrome l'Autonomie cest moi». La secció local, no tan sofisticada (què li hem de fer) aposta de forma més nostrada per Tenir Barra. En fi, en el que de moment tots els estudiosos estan ben d'acord és que no hi ha vacuna, si bé convé recordar que l'esperança és el darrer que s'ha de perdre. Això sí, i esperances de vacunes a part, si se vol tenir la certesa de seguir amb salut res millor que fer cas al CIEMEP (Centre Internacional d'Estudi de les Malalties Encefalopàtiques Polítiques), benemèrit organisme no governamental que intenta protegir-nos dels Polític Bojos, i que recomana només una actitud: no consumir-ne. Cap.