Passejada crítica per Ciutat

No cal dir que la zona més perillosa és la de Jaume III i voltants, on a l'estretor de les voravies s'ajunta la quantitat d'aparadors atractius per a mares primerenques, que surten acompanyades per l'estri més perillós i mortal per al passejant, el cotxet, i per àvies que agafades del braç omplen tot l'ample de l'andana. Unes són perilloses perquè el teu turmell es veu colpejat o en perill de ser"ho, aquest tema ja va ser objecte d'un monogràfic, i les altres venerables et posen els nervis de punta ja que la velocitat de creuer que usen és més pròpia del paleolític que d'un temps més proper a la velocitat del Matx 3.

T'has jugat el físic només sortir de casa i te'n vas cap el Teatre Principal intentant fer una petita aturada al Bar Bosch per tal de prendre un cafè. Les obres dels fanals, les motos aparcades sobre l'andana i qualque clot sobrant del cablejat òptic et posa a punt pels tres mil obstacles o per un eslàlom gegant a Val Gardena. La potència de les teves cames es veu multiplicada com més repeteixis l'exercici i així arribaràs als nivells olímpics ben aviat.

Decideixes canviar el destí i penses que el Parc de la Mar és un lloc tranquil on es pot gaudir d'una estona peripatètica, greu error, tornes a posar en perill els turmells ja que l'elecció del marès com a trespol és funcionalment equivocada. Renegues i maleeixes els electors i et demanes per què no s'ha elegit el mateix que sobre la murada, que et permet caminar sense por de caure en alguna trampa per a feres salvatges de la selva. Portella amunt et dirigeixes al Passeig de la Rambla ara passeig aristocràtic i veus que és del tot impossible seguir un línia recta per tal de no trepitjar les ponsèties que s'estenen al llarg de la voravia.

Elements estranys, motos, ara els patinets, les armes mortíferes del cotxets de nadó i la poca educació cívica de la gent fan que el gaudir de la nostra ciutat anant a peu de tant en tant sigui una activitat més emprenyadora que divertida i que els racons, alguns de ben polits, de la nostra ciutat siguin difícils d'apreciar i més de conèixer, dificultant la transmissió d'aquest coneixement i d'aquesta estimació als viatgers que ens visiten i que són la principal font de subsistència de la nostra economia.

Pensar una ciutat és quelcom més que un conjunt de carrers, és un estil, un grup de gent i sobretot un esperit que conforma el tarannà al llarg del temps, per donar"li l'ànima que tenen les grans ciutats i que han fet història i a més han passat a la història, història en majúscules.