De la subversió a la subvenció

Es curiós veure el fet, quasi bé integrat a la normalitat, d'un agent cultural creant una associació, una fundació, o una institució similar per tal de treure-li els duros a l'Administració amb el fi d'ell, amb les directrius que li dóna el polític de torn, fer de la gestió cultural el seu negoci.

Empreses relacionades amb el món audiovisual, o simplement visual que en lloc de demanar ajudes empresarials, paguen IBI, IVA i tot el cal i portal financer, són empreses de debò, es dediquen a demanar ajudes als organismes culturals, amb l'excusa molt ben argumentada, ja que ells són els vehicles que duen l'art arreu de la societat i que fan el treball que les institucions no fan; a l'hora dels beneficis no es parla de les subvencions i del treball de les institucions, són els únics que han treballat per la cultura. No són els únics, hi ha fundacions o empreses escèniques que viuen més de les subvencions i de la mala consciència d'aquells que no marquen clarament les seves feines. També podem veure empreses anomenades professionals, que agafen una bona emprenyadura quan altres arriben als nivells que tenen, per por de perdre el nivell de preeminència que han tingut fins ara i amaguen una por cerval a la competència. No fa falta dir noms ja que tots coneixem exemples del que estic dient.

Tenim una societat massa acostumada a penjar-se dels diners públics per fer-ho tot i renuncia a la seva iniciativa i a la seva llibertat, que duu aparellada una certa dosi de risc, per tal d'engegar projectes que siguin capdavanters a l'hora de la dinamització i la transformació cultural.

Ja s'han perdut els bons costums i ens manca una clara llei de mecenatge que faci possible que les empreses privades inverteixin en el món de l'art en general i que això els reporti uns beneficis fiscals, donant així la llibertat als creadors i tornant a la societat part del que aquesta els ha donat. Però cal demanar-se si realment interessa ja que amb una llei d'aquest tipus la dominació de les colles "el símbol casteller pot servir" no seria tan senzilla i ens duria a moviments més reivindicatius enfront del poder constituït. Espais escènics, sales d'exposicions, llocs de projeccions i vials públics serien de l'abast de la gent sense els criteris polítics i solament es tindrien en compte els criteris estètics i artístics a l'hora d'establir els criteris de programació. Podem veure que a Comunitats Autònomes com la catalana les empreses privades treballen colze amb colze amb les institucions per tal d'oferir un producte de qualitat a la ciutadania.

L'art dins el segle vint-i-un ha de ser reivindicatiu o no serà, i aquesta reivindicació ha de servir per tal de trencar motllos i obrir a les avantguardes el terreny de la transformació de la societat a través de l'art. Els genis de tots els temps han de ser sempre i han estat trencadors de situacions establertes per tal d'incidir i donar una nova visió de la societat. No més subvencions i sí més subversions per tal de donar una nova bufada d'aire a la nostra vida quotidiana.