Qüestió social

Si som pesats i obsessius, no ens queda més remei que assumir-ho. Avui continuarem. El desembre del 1999, Miquel Alenyà presentà un estudi segons el qual no menys de 34.300 ciutadans de les Balears amb edats compreses entre els cinc i i els vint-i-quatre anys es troben en situació de risc social; és a dir, en el llindar de l'exclusió. La xifra "i s'insistia que havia de ser agafada com un mínim" representa un 16'2% de la població juvenil de les Illes. Quan es preocupen del decreixent rendiment escolar, les humanistes ministres d'Educació del Partit Popular fan abstracció del fet que, fins fa molt pocs anys, aquest col·lectiu no tenia un accés més que breu i precari a l'escolarització. Així era impossible que entrassin en cap còmput sobre el fracàs escolar, especialment a l'Ensenyament Secundari, que, com convé recordar, tampoc no era obligatori. Tothom fa referència a la important funció social de l'Educació. Paradoxalment, ningú no parla dels contexts socials en què es desenvolupa aquesta activitat. De la dreta, podria no estranyar, però escandalitza en el cas de l'esquerra que, amb el seu silenci, nega la seva raó de ser com a tal: la qüestió social. S'apunta l'èxit de la universalització de l'accés al sistema educatiu, però no n'assumeix les conseqüències. És més, sembla que la dóna per resolta. O que assigna en exclusiva a l'escola la funció de resoldre-la. Desplaçar-hi la responsablitat és el que se sol fer immediatament amb tot allò que en realitat no importa gaire: l'educació per la pau, la lluita contra el sexisme, la interculturalitat... Convertida en el darrer baluard dels valors, amb una mena de vigia d'Occident, algú es pot astorar del patètic paper que li fan fer?