Vicens

No ha estat la primera vegada que el president del Foment del Turisme demostra que té unes excel·lents males maneres de sindicalista nord-americà de pel·lícula antisindicalista. Llàstima que el pobre home estigui desubicat. I que ens desubiqui. Servidor i molts d'altres servidors sentírem ganes de partir quan a la darrera Diada organitzada per Antoni Mir (la petriDiada) aprofità per atacar l'ecotaxa davant el Govern bona part del qual era entre els manifestants i no tenia accés al micròfon. Miquel Vicens és un senyor valent. No tuda una ocasió en què l'adversari no tengui possibilitat de replicar per atacar-lo. Els convidats han d'aguantar tant si els ve de gust com si no. Amb personatges així un no sap què ha de fer. He de reconèixer que em desarmen. Com més baix cauen, més estimats són pels seus promotors. Per tant, quin sentit té que els facem una pitada? Exercir el dret a la potadeta? Quan començava a escriure això, me n'he recordat de l'exemple més evident que Miquel Vicens és capaç de caure en el més irreparable dels descrèdits per tal d'acreditar-se davant els seus padrins: l'envestida del Foment del Turisme contra l'economista Miquel Alenyà, que, conscient del lloc que ocupa en una institució, no podia rebaixar-se a contestar. Què li passa al senyor Vicens, que, al capdavall, no deu ser beneit? Comença a ser difícil no pensar que ha arribat a la conclusió que deixarà el Foment en un estat tan desastrós que li convé tenir bo allà on puguin tornar-li els favors. No tornaré a escriure una sola línia sobre el senyor Vicens. D'altres haurien de seguir el meu exemple. A l'hora de cobrar, la factura podria engreixar amb el munt d'articles que hem dedicat a deixar clar que ens fa empegueir.