Funerals sense dol

Hi ha persones decents, bones persones i gent que frega la santetat. Totes elles solen estar al costat de les bones causes. Per exemple, contra la pena de mort. Però només les darreres, aquelles que tenen una derivació patològica cap a la bondat, poden, havent-ne patit la insídia, arribar a respectar un personatge sinistre com va ser el general Franco. Només l'excepció de la santetat pogué provocar conmisseració, fa vint-i-cinc anys, davant els patiments d'un dels dictadors més cruels de la història de la humanitat. Només l'aberració sanguinària d'una consciència tarada pot explicar que la por de moltes famílies fos reprimida per rebentar de goig davant la desgràcia que sempre és una mort. Cinquanta mil execucions, aquest sí, aquest no, mentre berenava de xocolata amb xurros, és la collita del sàtrapa en les dues anyades que varen venir després de la guerra. Prop d'un centenar de sentències de mort, signava l'angelet cada dia, i això no li llevava la son. En temps de pau, és una marca de dubtosa glòria que deixa Hitler i Musolini en ridícul. El terror era tan immens que la mort només n'era un episodi. Els recursos psicològics, activats per l'instint de supervivència, feien avortar qualsevol pensament crític dins el cervell mateix de la gent. La por de les viudes les impel·lia a explicar als fills o néts d'afusellats que els seus pares o padrins havien estat males persones. Els nins, a l'escola, aprenien que la comandera («dotes de mando» en deien) era la més alta virtut cívicomilitar, i quan tornaven a caseva havien d'anar a comprar queviures amb la cartilla de racionament. Fins l'any 1953 l'Espanya franquista no va igualar la producció del 1936 republicà. Després vengueren els anys del creixement econòmic compatible amb la misèria moral, i una mediocritat extremada més lacerant que la violència. Qualsevol oposició despertava admiració, sobretot el PCE i el PSUC, per molt que fossin derivacions de l'estalinisme. Com ETA, que si encara concita alguna simpatia és perquè va fer pujar oportunament al cel l'almirall Carrero Blanco. Això, però, va fer reviscolar la mala sang del cabdill, que va decidir morir matant. Salvador Puig Antic va ser el darrer català executat, després d'un procés ple d'irregularitats. Tot el món civilitzat (fins i tot l'Església, que feia esforços per incorporar-s'hi) va demanar clemència al dictador. Però el Consell de Ministres (i Suárez n'era un) va signar l'enterado. Dos mesos abans de morir, Franco encara va fer matar més gent. Varen ser quaranta anys de brutalitat que deixaren un pòsit que perdura. Com va dir Arzalluz, sense Franco, ETA no existiria.