En Jaume va comparèixer, parant la mà, un diumenge del Ram
davant el portal de les Tereses. Era una festivitat assenyalada.
Els menestrals, els propietaris i la gent amb títol de l'entorn
s'havien vestit les robes millors per assistir a la benedicció de
les palmes. Tal com és costum en aquesta diada, el sol brillava
esplendorós i la gent estava alegre, cosa que va permetre a Jaume
arreplegar un jornalet en cèntims de velló. Això el va animar a
tornar"hi un dia i l'altre. Don Cosme, que era el rector de
l'església, el va acollir amb simpatia. Era evident que en Jaume es
trobava en el llindar de la decadència física, i això arribava al
cor de la gent. A posta don Cosme no va interessar"se pel seu
passat. Els pidolaires no n'han de tenir, de passat, perquè un
pidolaire amb passat és un revolucionari. Jaume era evident que no
en tenia o que havia fet tot quant era al seu abast per oblidar"lo,
de manera que representava el seu paper de damnat de la terra de
manera absolutament correcta. Si s'aturava davant l'església un
cotxe o un carruatge, abandonava el portal, per córrer a obrir la
porta als passatgers i, quan passaven per davant d'ell, els
saludava amb els ulls baixos i un «Déu vos guard». L'estiu vinent
va dormir en els bancs de la Rambla, i en arribar les brusques de
setembre don Cosme va pregar a mestre Sidro que, a les nits, el
deixàs aixoplugar a la pallissa de la plaça de toros. Mestre Sidro
n'era el conserge. I la plaça es trobava a dues passes de les
Tereses, just allí on s'havien aixecat les murades. Si en Jaume
mirava pel finestró de la pallissa contemplava el camp obert, una
planúria sembrada d'ametlers, travessada per un caminoi de carro
que es perdia a l'infinit. En Jaume no podia evitar una certa
esgarrifança en mirar pel finestró. Els ametlers són arbres de
fullam poc espès i li transmetien un sentiment viu de
desemparament. No hi cantaven aucells a les branques, i ell sempre
va tenir la sensació que feia segles que ningú no caminava pel
paratge. Un horabaixa, a l'hora del crepuscle, va veure a la
llunyania, de manera difusa, el perfil d'un guerrer, armat amb
espasa i llança, que colcava un cavall de pelatge gris. Va forçar
l'esguard per tal de cerciorar"se'n. Era evident que el guerrer
s'apropava, perquè ara ja podia distingir una creu vermella en el
seu pit.
En caure la fosca va deixar de veure'l. Més tard, el va
sobresaltar, enmig del somni, el renill d'un cavall. Era un renill
salvatge, amb sons metàl·lics. Instintivament va cobrir"se amb
feixos de palla i va contenir la respiració amb els ulls ben oberts
fins que va clarejar. Aleshores va guaitar pel finestró i no va
distingir l'empremta dels unglots a la terra ni cap mena de senyal
del pas d'un guerrer a cavall. Tanmateix, l'horabaixa, el paisatge
desert va clapar"se de figures. No era un guerrer cristià allò que
veia a la llunyania, sinó que eren molts. I els cavalls galopaven
cap a ell. Va allunyar"se del finestró i ja de tard, quan s'havia
fet fosc, va sentir"los passar al galop. L'endemà, el paratge era
el de sempre, desert i malenconiós. En Jaume va notar que si
escoltava el silenci, sentia remor de ferro i crits, imprecacions i
gemecs que venien d'enfora, potser d'un altre temps. L'horabaixa
següent en va saber l'origen. L'ametlerar s'havia convertit en el
camp de batalla de moros i cristians, de manera que la cridòria
dels combatents no li va permetre aclucar ull en tota la nit.
Adesiara pressentia que lluitaven al peu del finestró i el bleix
de cavalls i homes planava, fantasmal, a la pallissa. En clarejar,
no quedava ni rastre de la batalla, però va saber que els aucells
no cantaven en el camp d'ametlers perquè era un cementiri no
consagrat. Aquell dia, en acabar la missa, ho va fer saber a don
Cosme. Aquest el va escoltar amb paciència. «I quins et fan més
por, Jaumet, els moros o els cristians?», li va demanar amb un
somriure. «Els cristians "li va respondre en Jaume" perquè fan
pudor de boc». No va poder dissimular un rictus de desaprovació, el
rector. «I els moros, no fan olor?», va voler saber. «Aromen a
rosa», va afirmar en Jaume sense titubejar. Els dies següents en
Jaume el perseguia, al rector, per a contar"li noves. Hi havia un
guerrer cristià, d'aspecte ferotge, amb una cicatriu que li xapava
el front en dues parts, que abandonava el combat per atansar"se al
finestró.
En Jaume s'arraulia enmig de la palla, però temia ésser
descobert. «I què creus que et farà?», li demanava el rector. «Em
matarà "li responia en Jaume". Bé que es veu que aquest home ha
nascut per a matar!». El rector se'l llevava de davant com
podia.
Tanmateix el corcava una certa inquietud i va demanar a mestre
Sidro si treien a pasturar els cavalls dels picadors per
l'ametlerar. «Compram els cavalls un dia o dos abans de la cursa
"li va respondre". Això sí, els que moren a l'arena els hi
arrossegam perquè els corbs i els voltors tenguin carnassa. I els
que queden malferits els hi deixam a lloure. Hi ha animals que
duren dos i tres dies amb les butzes penjant». Mentrestant, Jaume
insistia en la por que li inspirava el guerrer del front xapat. El
Dijous Sant va arribar trasbalsat a la sagristia. «Don Cosme "li va
dir, amb un fil de veu" aquesta matinada ha guaitat pel finestró i
m'ha vist. Té uns ulls grossos i foscs i no pipelleja». El rector
se'l va llevar de damunt amb no gaires bones retranques. Els dies
següents s'autojustificaria dient"se que era un dia de molta feina,
no apte per a escoltar ximpleries. L'horabaixa, abans de començar
els actes religiosos, va apostar"se un altre pidolaire al portal.
Li deien en Fulanot i era un malcarat, amb un xap enmig del front i
uns ulls que no pipellajaven. A posta a ningú no va estranyar que
digués a en Jaume que plegàs d'allí si no volia que l'arrossegàs
fins enmig de la Rambla. Aleshores, de manera imprevista, en Jaume
va aixecar el bastó i l'hi va rompre damunt el cap. Els homes que
esperaven entrar a l'església els separaren i les dones,
escandalitzades, arribaren a la conclusió que els pobres es gasten
els diners en suc i que no respecten ni les festes sagrades. No
podien ni imaginar que la brega no havia acabat. A trenc d'alba,
quan mestre Sidro va entrar a la pallissa, va trobar en Jaume mort,
amb un tall al coll. De seguida els guàrdies detingueren en
Fulanot, però don Cosme va testificar que havia dormit a un banc de
l'església i que ell acostumava tancar"la cada nit. Així que el
posaren en llibertat. No tenia cap interès, don Cosme, d'exculpar
en Fulanot, i si ho feia era perquè no veia les coses clares. A
l'hora crepuscular va acostar"se al camp d'ametlers i allí, sol
davant la planúria infinita, va resar un Parenostre. I n'hauria
resat més de no entrar"li la por. Si escoltava el vent, el vent li
portava remor llunyana d'unglots que ferien la terra.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.