La cultura del diàleg

Tanmateix, aquesta cultura del diàleg que el catalanisme, amb els matisos que vulgueu, representa ve de lluny i s'ha perllongat al llarg dels anys. En Valentí Almirall, un positivista del darrer terç del segle passat, ja en parlava una mica. I en trobaríem múltiples exemples més. Veient la cara d'astorament de n'Aznar davant les paraules de la periodista Gemma Nierga, i les posades en escena de les manifestacions que sovint es fan a la capital de l'estat "amb crits enfervorits i alguns clams de venjança" i la que es va fer a Barcelona "silenciosa i reclamant el diàleg" , també em va venir al cap aquell fragment de n'Almirall, actualitzau-lo tant com vulgueu on exemplifica que el caràcter espanyol ve encarnat per Don Quijote i aquest personatge no n'entén un altre que encarna el caràcter Britànic, John Bull, que és capaç de donar l'autonomia a Canadà, Irlanda, etc, ni tampoc no l'entén quan contempla flemàtic els aldarulls socials a Londres. Diu Almirall «Si a Madrid hagués succeït la centèsima part de lo de la capital d'Anglaterra, Don Quijote, armat de totes armes i amb veu tan pavorosa com la que féu a la Venta quan la cregué convertida en un nou Campo d'Agramante, no sols proclamat l'estat de siti fins a les discutides Carolines.(...) sinó que hauria amenaçat a cel i terra, pretenent que les demés nacions seguissin lo seu exemple....». També, n'Espriu, en unes altres circumstàncies i en un altre context va apel·lar al diàleg «Fes que siguin segurs els ponts del diàleg/ i mira de comprendre i estimar/les raons i les parles diverses dels teus fills« No entenc com gent que en el seu temps fou progre i ara es moderna i forma part del gabinet de n'Aznar i devia saber-se de memòria aquests versos de n'Espriu ara el deixen tancar-se numantinament dins les seves estrictes, tancades, fèrries limitacions mesetàries.