La cultura del diàleg

TW
0

M'agrada poc, per no dir gens, referir-me als fets luctuosos ocorreguts a Barcelona aquesta setmana passada. I si us he de dir la veritat solc desconnectar-me dels noticiaris que fan una àmplia crònica, sinó una transmissió en directe, d'actes de reconeixement a la víctima. Sovint són uns actes, al meu parer, d'una excessiva càrrega barroca. M'explicaré: rere el dolor i tots els substantius i qualificatius que hi vulgueu afegir, justificadíssims en tots els casos, hi ha un cert culte a la mort, una certa magnificació o si ho voleu una mica més clar, una certa martirització interessada del fet luctuós. És com si ningú no volgués aprendre res rere aquest vessament de sang innocent, com si ambdues parts volguessin reafirmar-se en la seva molta, poca, gens irracionalitat: uns matant, els altres glorificant els morts. Massa vegades quan de resquillada he presenciat algun d'aquests cerimonials no he pogut estar-me de pensar en Joan Maragall, que a finals del segle passat, va escriure «... i eren tes festes "els funerals,/ oh trista Espanya». El fragment pertany a l'Oda a Espanya, un poema inserit dins una trilogia titulada Els tres cants de la guerra. Són poemes, que entre d'altres coses, parla del diàleg, de saber escoltar des del centre, les veus que arriben des de la perifèria i que per ventura veuen des d'una altra perspectiva més àmplia allò que els manuals d'història de la literatura, quan estudiàvem la Generación del 98, n'anomenaven «el problema d'España».

Tanmateix, aquesta cultura del diàleg que el catalanisme, amb els matisos que vulgueu, representa ve de lluny i s'ha perllongat al llarg dels anys. En Valentí Almirall, un positivista del darrer terç del segle passat, ja en parlava una mica. I en trobaríem múltiples exemples més. Veient la cara d'astorament de n'Aznar davant les paraules de la periodista Gemma Nierga, i les posades en escena de les manifestacions que sovint es fan a la capital de l'estat "amb crits enfervorits i alguns clams de venjança" i la que es va fer a Barcelona "silenciosa i reclamant el diàleg" , també em va venir al cap aquell fragment de n'Almirall, actualitzau-lo tant com vulgueu on exemplifica que el caràcter espanyol ve encarnat per Don Quijote i aquest personatge no n'entén un altre que encarna el caràcter Britànic, John Bull, que és capaç de donar l'autonomia a Canadà, Irlanda, etc, ni tampoc no l'entén quan contempla flemàtic els aldarulls socials a Londres. Diu Almirall «Si a Madrid hagués succeït la centèsima part de lo de la capital d'Anglaterra, Don Quijote, armat de totes armes i amb veu tan pavorosa com la que féu a la Venta quan la cregué convertida en un nou Campo d'Agramante, no sols proclamat l'estat de siti fins a les discutides Carolines.(...) sinó que hauria amenaçat a cel i terra, pretenent que les demés nacions seguissin lo seu exemple....». També, n'Espriu, en unes altres circumstàncies i en un altre context va apel·lar al diàleg «Fes que siguin segurs els ponts del diàleg/ i mira de comprendre i estimar/les raons i les parles diverses dels teus fills« No entenc com gent que en el seu temps fou progre i ara es moderna i forma part del gabinet de n'Aznar i devia saber-se de memòria aquests versos de n'Espriu ara el deixen tancar-se numantinament dins les seves estrictes, tancades, fèrries limitacions mesetàries.