A hores d'ara segurament ja no resulta gaire original assenyalar la consistència i la naturalitat de la prosa de Josep Maria de Sagarra. Assistim a una revalorització de la seva prosa, com assistim a una revalorització de l'escriptura de Josep Pla.
Tant en un cas com l'altre, la menysvaloració de la seva obra s'ha produït en funció de judicis adversos sobre la moralitat d'ambdós personatges. Clar i català: tots dos haurien estat massa franquistes, massa de dretes. Com de costum, certs zelosos zeladors de la puresa catalanista haurien mesclat i confós ous i caragols. La manca d'esquerranisme o progressisme hauria provocat la manca de reconeixement de la seva obra literària. La indubtable condició burgesa de Segarra i de Pla "o del nostre Llorenç Villalonga" hauria interferit poderosament amb el reconeixement de la seva contribució literària.
Veritat que els tres casos resulten semblants? Veritat que la història es repeteix? Com si un cert purisme o una certa moralina haguessin conspirat contra alguns dels pares de la millor prosa que s'ha fet en aquesta terra aquest segle que acaba. Com si el valor d'una obra tingués res a veure amb la rectitud moral del seu autor. Amb conseqüències greus, per descomptat, per al recobrament de la nostra llengua literària, no massa sobrada de models de prosa utilitzables. Perquè la realitat és que el nostre Establishment no ha sabut reconèixer com a exemplars els textos nombrosíssims de Josep Maria de Sagarra i de Josep Pla.
Tota aquesta temàtica es veu ara remoguda amb motiu de la reedició per can 62 de La ruta blava de Sagarra. Resulta realment una mica escandalós que un llibre com aquest no hagi tingut oportunitat de tenir una circulació més normal entre nosaltres. És ver que l'anècdota biogràfica que hi ha darrere la seva escriptura planteja alguns problemes morals. Josep Maria de Sagarra, un escriptor eminentment popular però també eminentment burgès, bon vivant de soca-rel, protegit per Cambó, va haver de tocar el dos precipitadament, amenaçat de mort pels anarquistes, poc després de l'inici de la terrible guerra incivil. La ruta blava conta justament el viatge inversemblant que va emprendre, després d'haver passat tres mesos a París, a l'altre cap del món, als mars del sud. Viatge que si, en part, es pot interpretar com una improvisada lluna de mel després d'un casament per sorpresa "el viatge va esser possible gràcies a un regal de noces en efectiu de Cambó" també té tot l'aspecte d'una fuita del drama que s'estava vivint a Catalunya i a Sefarad. El fet que coincidís, per exemple, amb els mateixos terribles fets de Maig de 1937 "l'escriptor i la seva dona no tornaren a Europa fins el mes de juliol de 1937" dóna que pensar. Però fins i tot no perdonant-li l'espectacularitat de la fuita, és absurd no reconèixer la contribució que La ruta blava va comportar. A part del fet que "en darrer extrem" els responsables de la fuita bé es pot dir que varen esser els de la FAI que el varen fer fugir. I cal suposar, de més a més, que ningú estava obligat a deixar-se assassinar, si podia evitar-ho. Ningú negarà que la direcció del seu viatge va esser la inversa a la d'altres escriptors i intel·lectuals com Malraux, Hemingway, George Orwell o Simone Weil, i això certament no fa especialment simpàtica la seva figura. Però, pel que respecta a l'obra que ens ha deixat, no és exactament la simpatia moral de l'autor el que hauria de comptar.
