Normalment, els llibres poden interessar al lector mentre donen
testimoni d'alguna cosa més enllà de la mera literatura. Cal no
oblidar que, com ja assenyalava i assenyala el Corpus iuris
civilis, «Nomina sunt consequentia rerum», els noms són
conseqüència de les coses, que és el mateix que dir que els noms
serveixen les coses i no viceversa. Tot garbellat, l'escriptura
estil Mallarmé és del tot excepcional i comporta sempre el perill
de fer el ridícul o de caure en la inanitat, com li va passar al
mateix Mallarmé en alguns dels seus poemets dedicats de les sèries
Oeufs de Pâques i similars. El mateix cal dir de l'escriptura tipus
Góngora. Certs exercicis d'estil estan permesos sols a molts
pocs.
En qualsevol cas, el ritme de la poesia no convé que sigui el
del metrònom. Un poema com Assaig de càntic en el temple de
Salvador Espriu queda "i queda memorablement" i el fet que no sigui
issosil·làbic i que passi totalment de cap rima no l'afecta ni poc
ni gens. Un dels mals que ens ha infligit el noucentisme, i el
conseqüent i concomitant neonocentisme, ha estat l'absurda creença,
l'absurd convenciment, que tot poema que s'hagi engendrat sense
sotmetre'l a les regles de la mètrica no pot esser tal. Segons
aquesta visió de les coses, de poesia no pot haver-n'hi més que de
mètrica!
Curiosament, aquesta preocupació o "més aviat" aquesta obsessió
per la forma exquisida no ha afavorit gaire la poesia com a fenomen
oral, la poesia de viva veu. El vers s'ha concebut com a text
escrit. L'escriptura ha precedit i ha guiat l'oralitat i l'ha feta
malbé. Fins al punt que, massa sovint, a la metròpoli
neonoucentista els versos s'han escandit malament, per la senzilla
raó que s'han escandit artificialment, sense nervi, sense cap
participació del moll de l'os del verb.
No cal dir que el que acab d'exposar no és el pensament acadèmic
políticament correcte actual. Però "els agradi o no els agradi a
alguns" aquesta deficiència d'oralitat, tanmateix, comença a
plantejar-se. Alguns poetes comencen a escandir els seus versos amb
més força i amb més naturalitat i contundència. Després de tot "o
abans que res", la vena ausiasmarquiana ha estat sempre ben viva
entre nosaltres.
Una bona prova n'és el cas de Gaspar Jaén i Urban, el poeta
d'Elx que va esser arquitecte municipal de la població del Baix
Vinalopó durant un grapat d'anys, amb el seu darrer recull,
Pòntiques, justament premi Ausiàs March 1999, que s'ha editat
enguany i que tal vegada s'ha d'interpretar més com un sol poema
unitari que no com un recull. Sigui'm permès fer-ne un enfilall de
cites sobre la marxa però no improvisadament: «Com mosques
famolenques que ansiegen carn pudenta», «roses d'agre vinagre
t'empudegaran l'aire», «en el solc que has obert amb mentides
profundes?», «sens capitell ni base, ni acant que el faça bell»,
«al llarg de l'obra nostra res no ha estat immoral», «per la serra
sense arbres els capvespres d'autumne», «vibres d'aguts ullals
niant pels soterranis», «l'art de la matemàtica, l'obstinada
perícia / d'acoblar les paraules igual que es fan collars»; ve't
aquí un esplet de versos ben escanciats, que inspiren un respecte i
serveixen una ràbia. Sens dubte mostren una especial preocupació
formal, però es tracta d'una forma oral, de paraula viva, i els
resultats estan ben escairats, no cauen en l'orfebreria en
voga.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.