Biel Florit05/11/00 0:00
TW
0

Puc entendre, explicar-me, arribar a respostes més o manco convincents, de les malifetes, a mig camí entre la mala bava i l'estricta curtor de gambals, la blaiura, la fluixor de mires, que cometen aquells xiulesmiules que, perquè el contenidor de baleigs els molesta davant ca seva, el fan córrer vint metres i el posen just enfront de cal veïnat, i el veïnat ben falaguer, el dia següent torna a posar-lo davant ca seva, que és el lloc on l'Ajuntament havia designat per la seva ubicació. I així fins que després d'anades i vengudes del contenidor, un mal dia, un dels dos li cala foc amb greu perill dels vehicles estacionats pels voltants, i morta na «Linda», s'han acabades les paparres. Però no. Entenc els excessos de la manca de civilitat, d'absència de tolerància, de poca comunicació entre homes i dones que, tan si volen com si no, s'han de veure les cares absolutament tots els dies de la seva vida, i en lloc de dir, mira, tu, 15 dies davant ca teva i 15 dies davant ca meva, eh?, idò no, prenen el camí d'enmig de la mal parida violència i van a la seva amb nocturnitat i traïdoria, i què s'ha pensat aquest capdefava! D'això a una malifeta més grossa, a una violència de superior entitat, sols hi ha un espai tan prim com la pell del nas. I la factura, en el millor del casos és: dos homes que no es miraran als ulls mai més en tota la seva vida. Exactament això ha passat aquesta darrera setmana al Coll d'en Rabassa, vora la plaça de l'Església. I ho puc entendre, l'estupidesa humana ben sovint és comprensible, assimilable, fins i tot disculpable. Potser resulta que el que passa és el que a Sineu en deim: No n'hi ha més de fetes i foris!

Puc arribar a entendre també que, aquell dubtós projecte de persona humana, malmenat per la vida i les fotudes circumstàncies diverses i adverses, necessiti un «xute» tant com l'aire que respira, i com que per aquí som molt a prop del principal proveïdor d'aquesta especial substància, com és ara el poblat de gitanos de Son Banya, passi per davant ca nostra i forçant la porta del vell cotxe, se'n dugui les tristes restes d'una radiocasset anacrònica i mal sonant, que si el comprador és una mica xalest i entenedor de la matèria, no n'hi donarà ni per la xeringa i l'ampolleta d'aigua destil·lada. Ho puc arribar a entendre, jo, tot això. La vida és molt abrupta, feixuga, amb pesades càrregues de tristesa, envitricollada, i pot posar les persones en situacions límit de molt difícil arrambatge. I un, potser, es veu obligat a cercar sucedanis, quan l'original es resisteix a comparèixer, quan els arbres no et permeten veure el bosc, com em va enflocar un dia l'estimat Jaume Santandreu, gran expert en la convivència amb aquest personal, l'home, el poeta, l'amic coral. El que no arrib a entendre, és la violència exageradament de franc que fa que uns jovenetlos de primera afaitada fotin puntada de peu a la paperera d'aquí en front, la facin malbé i esbargeixin tot el seu contingut per mig quartó. Que entre un parell destrossin un banc públic on els vellets de la barriada hi arreceraven els desficis de l'edat i de l'horabaixa. Que un fill de set pares, tots ells desconeguts, amb la punta d'una navalla vagi passant i, xxiisc!, fent una retxa horitzontal a la pintura de tots els cotxes aparcats en 50 metres. Que un xuletxo de devers 16 o 17 anys, per fer-se l'home davant unes ninetes que li reien la gràcia, a cops de taló, estil karate, iaah, iaah! Esbocini la balustrada de la casa de sullà. No ho entenc, tot això, aquesta dolentia baldera, la gratuïtat dels fets. No ho entenc. Just arribant aquí de l'escrit, i quan provava d'acabar-lo de manera més o manco convincent, eren les 9'30 del matí del dilluns 30-10, i per Catalunya Ràdio m'han fet a saber que ETA ha fet explosionar un cotxe quan passava el vehicle oficial del general-magistrat don Francisco Querol. Han mort ell, el conductor i el guardaespatlles. Hi ha molts ferits. Tenc el cor estret, les cames fluixes, l'enteniment malparat. Ara no sé que més us he de dir. No m'és l'hora de cercar paraules. Un altre dia.