Ningú no parla d'Euskadi

Abans d'ahir, la majoria de diaris portaven, a primera pàgina, les fotografies de carnet del tinent coronel Antonio Muñoz Cariñano i del seu matador. I ni l'un ni l'altre no semblaven haver estat destinats a protagonitzar la història de sang que han protagonitzat. Potser per això, la seva expressió de normalitat posava més de relleu el drama d'Euskadi. En concret, la cara del senyor Muñoz Cariñano no palesa que ell tengui consciència de viure en temps d'incertesa. Les seves fesomies reflecteixen dinamisme i confiança en ell mateix. És evident que es tracta d'un home que ja ha encarrilat la vida al seu gust. D'altra banda, el jove Igor Solana ens és familiar, als cinquantins, potser perquè dóna una retirada als fills que tenim. És a dir, cabells llargs, pell blanca i una mirada que m'atrevesc a definir com a dolça. Vulgues no vulgues, no hi ha malícia en els seus ulls i no és possible descobrir en la seva fesomia cap rictus de violència o, si tant voleu, de tensió emocional. Quan el tinent coronel Muñoz Cariñano i el jove Igor Solana es feren la fotografia de carnet és del tot segur que no sabien res l'un de l'altre i aquest desconeixement hauria durat tota la vida si el conflicte basc no els hagués fet enemics. Dic això, perquè a mesura que la tensió creix a Euskadi, hi ha una tendència, des de diferents sectors de la societat espanyola, a oblidar, emparant-se en l'horror dels atemptats, la qüestió de fons, que no és altra que el dret d'Euskadi a caminar cap a l'autodeterminació. Aquests sectors als quals faig referència, redueixen el conflicte entre dos bàndols. A l'un hi ha els que han après a matar i a l'altre els que s'han hagut d'acostumar a morir. I a partir d'aquesta divisió s'arriba a un seguit de conclusions tan simplistes de contingut com vulgueu, però amb capacitat d'esmicolar la fràgil convivència entre espanyols i bascs. Altres vegades he escrit que el tret al clatell, la bomba sota el cotxe o la càrrega d'explosius a una gran superfície són sistemes que empren els que volen aniquilar els altres sense reparar que també s'aniquilen a ells mateixos. Molts pocs dels que han assumit el paper de botxins podran, d'aquí uns anys, reintegrar-se a la vida corrent com si res no hagués passat. En tenim l'experiència dels criminals de la Guerra Civil. Els que maten en nom de la ideologia o de la pàtria, en arribar la pau procuren no mirar-se al mirall i el mateix entorn social que els havia protegit els menysprea i els aïlla. És molt possible que la gent d'ETA hagi de pagar aquest preu en un futur no llunyà. Tanmateix, el rebuig a la violència com a arma política no ens pot distreure del problema subjacent en el rerefons de cada atemptat. En el cas concret del perpetrat abans d'ahir a Sevilla, ens quedarem "com sempre" amb la breu història dels fets: la que ens colpeix perquè té a veure amb la sang vessada. No ens demanam per quin absurd mor un home ple de ganes de viure ni per què el mata un jove amb cara d'estudiant de Filosofia i Lletres, si no s'havien vist mai. En canvi tots sabem que un motiu ben concret ha fet que els seus camins es creuassin de manera tràgica. Un motiu que es diu Euskadi. Però d'Euskadi ningú no en vol parlar. Per què enganyar-se? Ni la violència d'uns ni els planys dels altres no resoldran el problema.