Comprensió per als escriptors

Per començar, he de dir que la creació artística en general, i per tant la literatura, tot i la seva proliferació (només heu de mirar els mostradors de les llibreries), em sembla que té qualque cosa de prodigi. Assistir al procés de creació d'una obra literària aconseguida, ja no dic genial, deu esser una experiència fascinant. Per això no voldria perdre per res l'ocasió, si mai se presenta, d'esser-ne testimoni directe. D'aquí el meu interès per la personalitat i l'activitat dels escriptors.

És cert que avui se tendeix a donar cada vegada més importància al paper del lector en la comunicació literària, i aquesta importància té una justificació teòrica clara. Un dia per ventura m'animaré a parlar-ne, però avui continuaré ocupant-me dels escriptors. Al cap i a la fi, sense un text creat per un autor, aquella comunicació no seria possible.

Abans de continuar, no serà de més precisar quina classe d'escriptors és la que tenc en el pensament i la hi tenia quan escrivia l'article anterior. D'escriptors, n'hi deu haver de moltes espècies, molt difícils d'ordenar en una classificació exhaustiva. A mi m'interessen quasi totes, però més que cap altra, la dels que escriuen per necessitat d'expressar-se, perquè tenen coses a dir. Entre aquests, hi hem d'incloure els que escriuen pel goig de crear, cercant una diversió, si voleu.

Deixarem, doncs, de banda els que escriuen només per obtenir guanys econòmics, és a dir, els escriptors estrictament professionals. A aquests, no els preocupa gens la crítica ni vos sotmetran mai els seus escrits a judici. ¿Vos imaginau una Corín Tellado o una Agatha Christie mostrant a qui sia l'original del seu darrer llibre per demanar-hi «una opinió sincera»? Clar que no.

Els que escriuen per necessitat d'expressar-se són els vertaderament sensibles a les crítiques. A totes, públiques i privades. Un judici desfavorable, fet en privat, procedent del lector més insignificant, també els mortificarà. Com és això? Hi ha una bibliografia abundantíssima sobre la personalitat de l'escriptor. Hi remet els qui volen aprofundir en el tema. Jo, que no hi he aprofundit, em limitaré a dir què en pens.

El qui escriu per un impuls incontenible de comunicar-se, a l'obra, hi posa una part de si mateix. Confecciona el tex amb trossets de la seva ànima. Quasi diria que, en la creació, li hi va la vida. Per això, un atac a la seva obra és un atac a la seva persona en la part més íntima, en el punt més sensible. D'aquí les seves reaccions, que a nosaltres, indiferents i cecs davant el seu drama, ens semblen desorbitades. Els qui responen més a aquest perfil són els poetes. Ells són els qui posen més de si mateixos en els seus escrits. Per això són els més delicats i els qui hem de tractar amb més mirament.

També la poesia deu esser el gènere més difícil i, en conseqüència, el més propens a l'esguerro. Qualsevol amb un poc d'enginy i que sàpiga redactar pot escriure una narracioneta presentable, però se requereix una competència excepcional per a produir una bona poesia. A més, en poesia, no hi val la mediocritat. Ho va expressar molt bé el qui va dir que els poetes, com els perfums, han d'esser d'una marca molt bona. Un judici sobre una poesia, doncs, és conflictiu a l'extrem.

Quan un escriptor vos demana un judici sobre una obra seva, podeu estar segurs que ell la troba bona. Si no n'està satisfet (qualque vegada deu succeir), no la mostra a ningú. Per tant, si la mostra, només cerca una confirmació d'allò que té per cert: que el seu escrit és òptim. Com és que el nostre parer tantes vegades no concorda amb el seu? Doncs perquè cada lector treu un missatge estètic diferent a partir d'un mateix text. Ho saben i ho poden explicar bé els teòrics actuals de la literatura.

En podem parlar més un altre dia. Mentrestant, i com a fruit d'aquesta meditació, facem el propòsit d'esser comprensius i afectuosos amb els escriptors, sobretot amb els poetes.