Actualment, sembla que el que és progressista, el que es
considera políticament decent i correcte, és defensar la causa dels
pobrets palestins i de la seva inflamada Intifada. Tanmateix, per
començar, no crec que la causa del poble palestí coincidesqui en
absolut ni amb la Intifada que usa com a armes les pedres i com a
soldats una joventut fanatitzada ni tampoc amb la d'una classe
política més corrupta del que podem considerar normal que pretén
recolzar-se en la més militant de totes les religions majors,
aquella en la qual no sols no ha estat possible que es donés cap
societat laica ans és, a hores d'ara, el brou de cultiu dels
integrismes més forassenyats. És allò que ha dit Elias Canetti amb
tanta grapa: avui ja no és possible cap Buda ni cap Jesús però sí
són possibles els nous Mahomes.
Davant aquesta problemàtica: com es pot analitzar mínimament el
que és fonamentalment irracional? Per anar a les seves arrels
primeres: una espiritualitat que, des del bon començament, ha fet
de l'incoherent concepte de «guerra santa» una part integral de la
seva teologia, ¿com pot esser racionalment rebuda o estudiada? Com
es pot explicar la conducta d'una joventut exaltada que diàriament
l'empren a pedrades amb l'exèrcit jueu i que, en definitiva, està
nodrida per tal espiritualitat i cultura?
Certament, les barreres per a albirar alguna via de sortida en
la novament aguditzada crisi israelo-palestina imposen massa. Es
necessita molta sang freda perquè Ben Ami, el ministre d'Afers
Estrangers israelià pugui encara dir: «Malgrat tot, el poble
palestí és i seguirà sent el soci per a la pau». Tanmateix, el
procés de pau tan penosament elaborat pot estar a punt d'anar-se'n
en orris, amb l'absurd repte que aquesta nova Intifada suposa. ¿Tal
vegada Arafat pretén aconseguir potenciar la seva posició
negociadora de cara a aconseguir que almenys una part de Jerusalem,
amb l'esplanada de Haram al-Sharif i les seves mesquites incloses,
pugui arribar a esser la capital de l'Estat palestí?
Per descomptat, el joc és tremendament perillós perquè el
resultat final de tot plegat pot esser un radical canvi de direcció
de la política israeliana que invalidi tot el camí recorregut en la
difícil negociació de la pau. Al cap i a la fi, la nova Intifada no
fa més que debilitar la posició del govern d'Ehud Barak i reforçar
la dels partits més conservadors i dels sectors més
extremistes.
També seria possible que la situació actual fos conseqüència més
de la debilitat d'Arafat davant les forces vives i el poble palestí
que no de la seva murrieria negociadora (seria realment terrible
que comptés amb la sang vessada per la joventut esbojarrada del seu
poble per a millorar la seva posició negociadora). Però, com també
ha assenyalat Ben Ami, políticament, tan negativa seria una
situació com l'altra.
És clar que si la debilitat política o la manca de credibilitat
d'Arafat pot suposar un molt seriós handicap per a sortir del
sangonós cul de sac actual, dissortadament tampoc està gaire clar
que el govern actual de Barak estigui en condicions d'arribar a
concloure i signar cap tractat de pau que inclogui unes condicions
que el facin viable.
És possible que sigui justament aquesta situació de debilitat
política tant de l'Autoritat Palestina com del Govern d'Israel el
que faci més difícil d'evitar un sobtat esclat de violència a un
nivell molt pitjor. Així, no prendre's seriosament els dos
ultimàtums de Barak seria del tot estúpid.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.