Una terra pobra

Melià, quan escrivia això, se referia al regne de Mallorca, tot i que hi ha pocs dubtes que aquestes mateixes paraules no puguin servir per descriure, fil per randa, els episodis més recents de la història d'aquesta terra. Tant de bo hagués tengut, pocs dies després d'haver-lo retrobat, sengles exemplars del llibre per regalar, a dos diputats del Parlament de Catalunya, un per a Esquerra Republicana i l'altre per a la Unió de Convergència i Unió. En el decurs d'una conversa amigable, aquest darrer va afirmar ben alegrement que aquí els diners ens sortien per les orelles. Una afirmació fruit del desgraciat estereotip que està terriblement estès i que consisteix atribuir una relació directa entre el producte interior brut i la part que reverteix en aquesta terra de la riquesa generada i que, de tan grossa que és, fa creure arreu que els illencs fermam els cans i els moixos amb llonganisses.

La nostra sorpresa, vull dir la dels contertulians aborígens, encara fou més grossa en observar que aquest estereotip estava ben instal·lat en unes persones a les quals, d'entrada, no cal suposar cap mala fe respecte de la distribució de la riquesa en aquest país. La resta de la conversa és fàcil d'imaginar, dades i arguments i més arguments per contrarestar aquesta falsa imatge d'aquelles malaurades cançonetes que deien que «Cada dia es fiesta en Mallorca ...» o «Volando, volando a Mallorca voy ...». Per una bona estona, vàrem dir de totes les maneres possibles un ja està bé ben contundent i necessari. Ni el sistema educatiu, ni la sanitat, ni les infraestructures ... res no està al nivell que ens pertocaria segons aquest maleït i fatídic producte interior brut.

Ja passa d'hora de fer una campanya didacticopublicitària, aquí i a les altres comunitats de l'Estat espanyol, que doni a conèixer què inverteix el govern central a les Illes, per habitant i any, en educació, en sanitat, en infraestructures, al mateix temps que ens mostri aquestes mateixes xifres, així com les seves relacions amb el que produeixen, d'altres comunitats autònomes, com per exemple Madrid, Extremadura o Catalunya. Per ventura arribarem a la conclusió que no cal demanar el que ens pertoca, sinó que n'hi hauria prou amb demanar el mateix que la resta. Encara que ho pugui semblar, estic ben convençut que fins i tot seria considerat demanar massa, especialment amb relació al que ara tenim. Així també podríem arribar a entendre allò que hem sentit dir tantes vegades, als uns i als altres, que el d'aquí és un govern pobre en una terra rica.

Mentrestant, un dels contertulians aborígens emprava els mateixos arguments que hi ha en el llibre per explicar el nostre conformisme fatal amb aquesta situació. Com que jo no ho diria millor, aquí els tenen i tal com els va escriure Melià ja fa més de trenta anys: «I per acabar-ho de compondre, tot un grapat d'esdeveniments incerts (...) i la pèrdua progressiva dels recursos naturals del país. En resum: res que permetés aquest mínim de seguretat sobre el que sembla que s'hagi d'estructurar qualsevol mena de redreçament econòmic.

I, perduts els possibilismes, tot ho clivella la manca d'ideals, l'estat permanent de desesperança. Hem estat un poble sense ambicions, sense cap tasca col·lectiva que ens estimulés. Un poble endinsat en la rutina de l'aïllament, en la migrada supervivència de l'enveja constant vers les coses exteriors. Un poble abnegat, resignat al suport d'unes minories desenteses de tot, sucursalistes i primmirades de cara el seu propi benestar». És a dir, que tocam estar avisats: o això canvia o que el darrer apagui el llum (si n'hi ha) i que tanqui la porta.