Una de les situacions que palesa la inexperiència dels nostres
polítics actuals és la seva incapacitat d'aconseguir fotografiar-se
amb qui volen. Un president ianqui, per exemple, quan s'apropen les
eleccions viatja a Hollywood i es fotografia al costat dels
artistes que creu més adients. Actua com si entràs a un corral de
conills. Mira a l'entorn, i diu aquest, aquest i aquest, i els
escortes els agafen, encara que sigui per les orelles, i els
col·loquen al seu costat. En canvi a ca nostra, no ho fan així. I a
Espanya tampoc. Basta veure el pobre Aznar que per aconseguir
retratar-se al costat de Rafael Alberti va haver d'aprendre's de
memòria «Marinero en Tierra», quan les seves experiències poètiques
es reduïen a uns versos que havia escrit, parodiant Maragall, a la
seva esposa, per allò que en la intimitat el president espanyol
parla en català. I si Aznar ha de superar aquests tràngols per
aconseguir una fotografia de no res, imaginau-vos què deuen fer els
altres. En concret, les possibilitats que tenen els polítics d'aquí
de fotografiar-se amb famosos són més aviat minses. Que Onofre
Plomer es fotografia anualment amb Norma Duval? És cert. Però,
quantes platades de pilotes de porc no li ha costat al senyor de
Muro aquesta fotografia? D'altra banda, no contribueix a enaltir la
seva figura, perquè Onofre cada any s'encongeix una mica més i
Norma torna més alta, més alta i espectacular, fins al punt que
dóna una retirada al Queen Mary. De tota manera, Déu n'hi do amb
Onofre! N'hi ha, de polítics, que tot i estar més enlairats que
ell, envegen la seva habilitat. Matas, per exemple, va necessitar
fer ús de tot el seu enginy per a retratar-se al costat de Michael
Douglas. Va ésser quan aquest el va visitar al Consolat de Mar, i
Matas, que aleshores encara era president de Les Illes, li va
proposar fer un tomb pels voltants de la Drassana i prendre un
cafetó onsevulla. Quan sortiren al carrer hi havia un eixam de
fotògrafs esperant-los, i Matas es va fer el desentès de la trampa
que li havia parat al seu convidat il·lustre, tot dient-li allò de
«mira Michael, que són ses casualitats. Vénen de retratar sa
processó de sa moixeta i s'han topat amb noltros».
En qualsevol cas va aconseguir la fotografia. Joan Flaquer no va
tenir tanta de sort quan, essent conseller de Cultura, va viatjar a
l'altre cap de món amb una senyera a la maleta per retratar-se al
costat de Carlos Moyá. I Carlos, en un acte de cordialitat que
l'enalteix, va acceptar compartir diapositiva amb el conseller,
però va fer servir la senyera de davantal, de manera que semblava
una matancera. I no era aquest l'objectiu del muntatge, així que no
cal ni dir que la fotografia va acabar a la paperera de l'aeroport.
Més decebedors han estat, encara, els viatges de dona Maria Antònia
a Sidney i a París per a fotografiar-se amb Margalida Fullana i
Miquel Barceló, respectivament. La senyora volia relacionar la seva
imatge amb el múscul i l'esperit alhora. Que Margalida pateix una
mena de febres que li fan entrar mosseguera quan es posa en
contacte amb gent de l'administració pública? Tothom ho sap.
Tanmateix els assessors de dona Maria Antònia pensaren que un cop
es trobàs lluny de Sant Llorenç, on cada pedra de ca seva li
recorda que l'ha guanyada pedalejant i no amb les subvencions
promeses i mai cobrades, potser, dic, sentís enyorança del paisatge
i entengués que la proximitat de la senyora era quelcom més
reconfortant, des del punt de vista de la mallorquinitat, que les
galetes d'Inca i la llonganissa que duia a la motxilla. Però, ca
barret! Margalida Fullana té un cor tan massís com les seves
cuixes, i no va accedir a saludar la senyora. Segons diuen, dona
Maria Antònia, armada d'una paciència infinita, li va enviar notes.
Heus-en ací una: «Margalideta, vols passejar amb mi? Som a la porta
del teu hotel donant cacauets als coales». I una altra:
«Margalideta, si em deixassin la teva bicicleta em vendria de gust
pegar dues pedalejades». Creieu que va obtenir resposta? No, ja
imagín que no us ho creieu, que n'obtingués. Per tant, la senyora i
l'eixam de fotògrafs del seu seguici partiren de buit cap a París
amb l'esperança que Miquel Barceló no fos tan esquiu. I no ho va
ésser, encara que sols va tenir paciència per a aguantar una foto.
Conta la gent que ho sap, que la senyora "batlessa de Costitx,
presidenta de Mallorca i hereva espiritual de La Gran Cristiana" va
esperar prop de tres hores l'oportunitat de saludar el pintor
felanitxer, de manera que va acabar amb les soletes dels tacons més
menjades que les dels de Laurita Valenzuela i Conchita Velasco a
Las chicas de la Cruz Roja. Finalment, Barceló "que en els actes
públics sol caracteritzar-se per actuar amb una petulància gens ni
mica original", va allargar la mà dels pinzells a la senyora i
aquesta no va saber si besar-la o retenir-la uns instants com fa
amb els colomets de la Seu cada 12 de setembre. Abans que resolgués
el dubte, Barceló ja l'havia recuperada, la mà, i els fotògrafs no
tingueren temps d'immortalitzar l'encontre des del perfil bo de la
senyora. No podrà, per tant, dona Maria Antònia, presumir de foto
amb Barceló. El seu consol rau en la consciència que cap dels seus
rivals tampoc no aconsegueix fotografiar-se al costat dels famosos.
En vista que tots pateixen del mateix mal, els convendria, de totes
totes, apuntar-se a un curset sobre la «manera de fotografiar-se
junto al ídolo de sus sueños sin que se le vea el plumero». Serà en
castellà, perquè l'organització d'aquesta mena de màsters sols pot
ésser cosa de la gent de Madrid.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.