La recerca de la veritat

Josep Massot i Muntaner és l'historiador que més ha fet per descobrir l'entramat de la Guerra Civil a Mallorca, així com per analitzar l'actitud que tingueren els personatges claus del moment davant el conflicte. Les seves investigacions són d'una minuciositat portentosa, de manera que cada llibre que publica sembla una part d'un puzzle que encaixa en un puzzle més grandiós, constituït per la totalitat de la seva obra. Massot s'acosta als personatges i als fets amb un rigor encomiable. Tanmateix, mantenc alguns punts de discrepància amb ell. Res d'importància, pecats venials que, ara que vénen al cas, aprofit per comentar-li. Un rau en la credibilitat gairebé absoluta que dóna a les paraules de Bernanos, quan és evident que Bernanos, a Les Grands cimetières sous la lune, parla amb el cor i exagera els fets dramàtics del trenta-sis. Els cinc mil morts que calcula Bernanos que va causar la repressió a Mallorca, és l'equivalent del «millón de muertos» que, segons Gironella, es produïren en el total de l'Estat. És a dir, que tant els cinc mil com el milió no deixen d'ésser una xifra simbòlica que no augmenten ni minven la magnitud de la tragèdia. D'altra banda, fa la impressió que Josep Massot no jutja d'una manera tan implacable com acostuma quan analitza l'actuació de civils, els episodis de la repressió en els quals es veu involucrada l'església o alguns dels seus representants. És una percepció, ja dic. No analitza amb el mateix rigor les relacions del bisbe Miralles i de Joan Estelrich amb la Dictadura. D'aquesta manera, en el darrer llibre que ha publicat, De la guerra i de l'exili, dedica una pila d'elogis al Pare Atanasio, que era un caputxí que «durant la guerra va confessar molts de condemnats a mort i els va fer tants de favors com va poder». El text entre cometes és d'ell, no meu. I ho especific, perquè som del parer que els clergues que contribueixen a donar consol als condemnats a mort, no fan altra cosa més que col·laborar amb aquells que els han condemnat. És a dir, confereixen legalitat moral a una immoralitat pregona. Però deixem de banda aquest punt. A continuació de la frase entre cometes que he citat, Massot obre un parèntesi i diu textualment: «Cal rectificar en aquest sentit, d'acord amb les notícies que m'han arribat per via familiar, les suposades vexacions fetes pel pare Atanasi a Miquel Oleo i Sureda, explicades per Llorenç Capellà i magnificades per altres». Vejam, anem a pams. Atenent a la bona consideració que mereix el pare Atanasio als seus parents de Palafrugell, Massot dedueix que és «el bon sant home caputxí encarregat de confessar els condemnats a mort» que cita Bernanos a Les grands cimetières. I lligant caps arriba a la conclusió que una persona tan sensible no pot haver protagonitzat una escena tan dura com la que jo descric en el Diccionari Vermell. Aleshores no em deixa altra opció que la de respondre-li amb pèls i senyals, contravenint la norma de silenciar els noms dels informants que m'havia autoimposat en recollir la informació oral sobre la repressió. Qui em va contar haver presenciat, a la porta de Can Mir, allò que Massot qualifica de «suposada vexació» del pare Atanasio a Miquel Oleo, va ésser Miquel Mercadal, un mestre d'escola, nascut a Inca, i tancat a l'antiga fàbrica de fustes per les seves conviccions republicanes. A Mercadal el col·locaren per recomanació a les oficines, i va tenir el trist privilegi d'escriure al dictat de l'oficial de guàrdia les llistes dels que havien d'ésser posats en llibertat o dels que es trobaven en capella per haver estat condemnats a mort. Que Mercadal em podria haver mentit? Sens dubte, però no ho crec. Ell mateix em donà altres informacions absolutament verificables. En diré una. Portava, Mercadal, per compte del sacerdot oficial del centre, un fitxer d'altes i baixes de reclusos, amb una anotació especial quan la baixa era per defunció. A aquest sacerdot, del qual ara no record el nom, el vaig localitzar els anys setanta a Madrid, i li vaig escriure interessant-me per l'arxiu esmentat. Em va respondre, també per carta i en un to amabilíssim, que l'havia perdut en un canvi de pis. La guard, la carta, en una pila de papers que fan referència a la guerra. No tresoreig la virtut de l'ordre, cosa que em diferencia dels historiadors. En canvi m'assembl a ells en la voluntat "a vegades utòpica" de contar la veritat.