Un dels principals responsables de la conselleria de Cultura, m'explicava, dilluns passat, els entrebancs de tota mena que troben, des de la conselleria, per a tirar endavant les mesures que garanteixin avançar, mínimament, en la normalització lingüística del català. I davant els retrets que jo li feia, respecte a allò que consider una actitud excessivament cautelosa de la Direcció General de Política Lingüística, em va respondre que aquesta cautela no era gratuïta. El govern mateix, em va dir, no ens donaria suport si pretenguéssim fer"li assumir una línia d'actuació més contundent que l'actual. És aquest el sòtil de les nostres aspiracions?, vaig demanar"li. Ara per ara sí, em va respondre. L'endemà, en fullejar el diari, vaig reparar en un anunci de la conselleria de Turisme. Feia referència a una conferència, del cicle El Futurisme, que ha de permetre al conseller Alomar elevar el debat sobre la qüestió turística que, ara mateix, es troba pel trespol. El títol genèric, El Futurisme, era en català, i la resta de l'anunci en castellà. Aleshores vaig comprendre que la desconfiança del meu informant era justificada, en el sentit que si demà mateix el conseller Pons anunciàs un paquet de mesures, en matèria de normalització lingüística, comparable al que la consellera Rosselló va presentar en defensa de la protecció del sòl, la crisi que es desencadenaria en el Pacte de Progrés seria de conseqüències incalculables. Sembla que el PSM ho entén així, i calladament fa el que pot per a defensar"nos els mots, encara que el que pot sigui tan poc que corre el risc de decebre el seu electorat. Els Verds no han actuat amb tanta exquisidesa; però, a canvi de passar per grollers, han aconseguit guanyar"se les simpaties d'una gent que, si fa no fa, ni sabia de la seva existència. La moderació del PSM s'ha d'entendre en funció de la negativa del PSOE a contradir el seu electorat. El PSOE deu bona part dels seus vots als immigrants i no pot permetre que les qüestions idiomàtiques els enutgin. Els temes ecològics o que fan referència a les dessaladores o a l'ecotaxa irriten la dreta. És, per tant, una altra cosa. El català, per a la gent del PSOE, ha de fer camí endavant sense que ningú no se n'adoni, de manera que en lloc de fer camí endavant ens exposam que en faci cap enrere. Tanmateix, aquest plantejament seria políticament correcte, si el president Antich assumís que governa en nom de l'ala forastera d'un govern d'esquerres. Cal pensar, però, que no en té cap interès d'admetre"ho públicament, sobretot si tenim en compte que la cortesia del PSM li ha permès fer"se amb la representativitat d'un nacionalisme d'esquerres que no li ha costat ni un ral. I, Déu n'hi do, quin rendiment li treu! Parlem clar i català. El prestigi d'Antich, a la resta de l'Estat, no l'hi dóna el fet de mantenir una imatge populista semblant a la de Rodríguez Ibarra, sinó el fet d'encarnar un nacionalisme modern, integrador i reivindicatiu alhora. Antich ha eclipsat Damià Pons en els premis d'Octubre de València i a la Universitat d'Estiu de Prada, i Maragall l'ha presentat a Catalunya com el referent nacionalista més coherent dels socialistes catalans. Vull dir que Antich va a Son Gotleu com a segon de Bono, i es presenta a Espanya com a inspirador d'un projecte d'estat federal en el qual han de caber, en bona harmonia, tots els pobles i totes les cultures que en formen part. És, a tot estirar, camí"raler entre els seus i Doctor Honoris Causa entre els altres. Curiosament, aquí, la gent de la cultura, tocant a normalització lingüística, dubta d'estirar massa la corda per mor que no la rompi el propi govern. No crec que tal cosa succeís, de tota manera cal fer la prova. Vulgues no vulgues, és evident que Antich es beneficia d'una imatge que, a hores d'ara, encara no s'ha guanyat. La normalització lingüística necessita una empenta decidida, que no admet més tardança. I qui l'ha de donar és ell, Antich. Si tant voleu per ètica. L'hi obliga el seu passat més recent de nacionalista preclar.