Bèlgica

Cal, doncs, fugir de la mimesi. De la mateixa manera que s'ha d'evitar alhora caure en el parany contrari de prescindir del coneixement i de l'anàlisi acurada dels problemes i de les solucions adoptades onsevulla que sigui. Per res ens ha de ser sobrer saber. I amb més raó quan l'objecte de l'estudi afecta una matèria tan sensible i de tan perenne actualitat entre nosaltres com la qüestió lingüística.

Bèlgica és un cas d'organització política radicalment singular. Heus aquí que en el si del país conviuen tres llengües: l'holandesa, la francesa i l'alemanya, parlades respectivament a Flandes, a Valònia i en una petita localització a l'est. El repartiment percentual entre la població atribueix a l'holandès "sobre un total d'uns deu milions d'habitants" la primacia numèrica amb un 62'3% de parlants, enfront d'un 33% del francès i un 0'7% de l'alemany.

Però, referir"se rònegament a una convivència lingüística seria, de llarg, equívoc. La realitat ha de dur, més tost, a fer servir termes que s'adiguin amb una coexistència entrebancada de la qual no s'absenta mai una crispació ambiental prou tangible. Exteriorització d'això foren les nombroses vagues que en els anys seixanta protagonitzà la població flamenca tot reivindicant el reconeixement dels seus drets lingüístics, així com els enfrontaments dialèctics no gaire beatífics que es produeixen adesiara entre valons i flamencs, de vegades, fins i tot, amb caire violent. Que el cap de Govern Martens dimitís l'any 1991 per no trobar solució a l'enèsima crisi lingüística, reflecteix la magnitud del problema. ¿Crispació, enfrontaments, vagues, crisis polítiques i episodis violents per motius lingüístics? Tal com sona. Tanmateix, els fets no transcorren debades, els moviments socials generen, tard o d'hora, fluxos en la direcció volguda i els conflictes sostinguts acaben forçant el retrobament de solucions justes i/o respectuoses amb els drets dels individus i dels col·lectius. I n'és prova que la divisió territorial de Bèlgica s'assentàs, a partir de la Constitució de 1994, sobre la base de les diferents llengües reconegudes, de tal manera que l'Estat es defineix, sota la forma federal, com a conformat per comunitats i regions. I ambdues divisions "i aquí rau la singularitat prou notable a què s'ha fet esment" tenen un fonament estrictament lingüístic. És a dir, les comunitats són agrupacions de persones que comparteixen una mateixa llengua i que han exterioritzat al llarg dels anys el desig de servar"la com a pròpia. Comunitats lingüístiques, doncs, no pas entelèquies, ans gaudeixen de poder polític real i és a partir seu que es delimiten les regions: Flandes, Valònia i Brussel·les, a la darrera de les quals es reconeix un estatus de bilingüisme. Fins a tal punt és escrupolosa la cura de la Constitució a l'hora de no ferir susceptibilitats i de servar drets, que la regió bilingüe de Brussel·les té en el Consell dues comissions: la francòfona i la flamenca. Al cap i a la fi, la consideració que es fa és que la capital és bilingüe atesa la duplicitat de parles que presenta, però les persones que hi viuen no ho són o no tenen per què ser"ho. En presència de tot plegat poden barrejar"se "qui ho dubta!" sentiments en aparença contradictoris de desig i de rebuig. L'existència d'un Estat amb una divisió política, administrativa i territorial basada exclusivament "cal remarcar"ho: exclusivament" sobre la llengua emprada pels ciutadans és, si més no, una invitació a la reflexió. De qualsevol manera, no sembla dubtós reconèixer al sistema, de bell antuvi, unes virtuts gens menyspreables, com són ara: garantir l'exclusivitat, en els usos públics i privats, de cadascuna de les llengües dins l'àmbit natural en el qual històricament s'han parlat i, en conseqüència, garantir també els drets dels ciutadans, com a individus i com a membres d'un grup nacional, a emprar amb normalitat la llengua pròpia per a tot tipus de relació. Cosa que equival a assegurar la pervivència en plenitud, allà on siguin, de les llengües minoritàries, minoritzades i/o en vies d'extinció.