Les protestes que hi ha arreu d'Europa per la pujada incessant dels preus de la benzina i del gasoli estan fent més per la unitat europea que tots els discursos que s'han pronunciat d'ençà del tractat de Roma. Quelcom així com si els europeus comencessin a entreveure que la veritable ciutadania europea consisteix en patir els mateixos problemes, en haver de queixar-se'n de la mateixa manera i en recórrer al col·lapse de les carreteres perquè hi ha més aviat poca confiança en les vies tradicionals de la protesta política i en la transparència i llibertat dels mercats. Per una vegada, els europeus de Valladolid o de Wiesbaden han pogut veure com els seus problemes són els mateixos que tenen a Castelló o a Chéteauroux, i com la protesta per proclamar-los i per solucionar-los assoleix espontàniament les mateixes formes. La solidaritat dels qui han patit les conseqüències d'aquestes protestes "embussaments, benzineres desproveïdes i aquest molest i alhora confortant ambient de la protesta cívica" també pot fer germinar un vertader i definitiu europeisme. Així és de curiosa la qüestió que origina el preu d'aquest oli mineral atorgat als àrabs per la geologia i sense el qual tot s'atura.
Les forces disgregadores dels nacionalismes d'estat "i el comú denominador dels països grans, alemanys, francesos, anglesos, de no voler perdre pes en favor dels petits, i dels petits en favor dels qui encara són fora", la devaluació de l'euro (de la qual tothom parla i ningú no se'n fa responsable), afegida a la incògnita dels danesos i dels anglesos, i de molts alemanys i de tots els americans, i cada dia més la por de les conseqüències de l'ampliació als països de l'est, han anat mantenint la flama de l'euroescepticisme, però la unió dels ciutadans que veuen com els governs no fan gaire més que explicar que vivim en un món de situacions inevitables "mentre les energies alternatives i els transports públics eficients són a molts llocs una utopia semblant a aquesta ciutadania europea que se'ns promet fa quaranta anys" comença a envigorir aquella promesa de compartir les mateixes sorts, o almanco els mateixos mals. El ciutadà com a compendi de drets i llibertats va donar lloc ja fa temps a aquesta figura del consumidor, i el que ara s'esdevé no n'és més que una conseqüència: si Europa és el gran mercat "i això és fonamentalment el que s'ha construït fins ara", els europeus són els grans consumidors, i la condició per a la unió europea és el seu acord, sovint en el consum fins a l'absurd, i ara com ara en la protesta.
El ciutadà consumidor s'ha adonat de la vertadera ciutadania europea: la vertadera nació moderna és la que comparteixen, i pateixen i gaudeixen, els consumidors; no diguem nosaltres, pobres illencs: estam tan acostumats als monopolis, sobretot als energètics, que el dia que desapareguin ens sentirem orfes. Ben segur que hi ha a tot Europa, entre els qui veuen en els carburants un enemic comú, diferències respecte a les conviccions polítiques, al nivell de renda o a la visió cultural, però els milions de persones que repeteixen el gest d'acostar-se dia sí dia també a una estació de servei per pagar el tribut del líquid que els permet el moviment conformen una Europa més unida que la que es dissenya, silenciosament i indolent, des de Brussel·les. La solidaritat internacionalista que perseguiren els utòpics del dinou ve a hores d'ara rebotada del postcapitalisme captiu de les multinacionals i de gent com Hugo Chávez. Quines coses.
