Reafirmar la identitat

I tornant als dos nacionalismes que m'atreuen, i posats a triar, no per la intensitat, sinó per la forma de manifestar-lo, em quedaria amb el català, exercit d'una forma més assenyada i sense necessitat de recórrer a la violència.

Tot això ve perquè aquest cap de setmana, a poc que un es decidesqui a llegir entre línies (quelcom summament útil en política) es veurà fàcilment com els grans guanyadors del Congrés del PP de Catalunya són els catalans en general i els nacionalistes en particular.

El triomf del corrent catalanitzador del PP de Catalunya, tot i tenir un cert aire de maquillatge polític i un molt de màrqueting (en la política aquesta paraula ho és quasi tot, per desgràcia) i el fet que una part dels membres d'aquest partit a Catalunya hagin vist la necessitat de posar la C en majúscula, no fa més que confirmar que quan un poble sap qui és i estima tot allò que l'identifica, fins i tot en les formacions polítiques més conservadores (Unió Democràtica de Catalunya, de fet, ho és i molt) sap trobar la manera de reafirmar aquesta identitat.

Un missatge, però, per al PP de Balears. Que romanguin tranquils i no extrapolin aquesta situació, que o molt canvien les coses, o aquí no els caldrà (ni ells s'ho plantegen) cap gir d'aquesta casta. La condició de «descastaos», que diuen els andalusos, que té la gran majoria dels illencs, els eximeix d'operacions que qui sap si posarien en perill la irrompible lleialtat del PP de «Baleares» a Madrid.

Podran continuar fent tot el possible (exercint el poder o dinamitant tot allò que soni a progressista) perquè els nostres fills cresquin ignorant la seva història, la seva llengua pròpia, encimentat-ho tot i donant suport a les versions locals i barroeres d'en Vidal Quadras (Rabascos i companyia), i tants i tans etcèteres més.