El lideratge nacionalista d'UM

El discurs de Maria Antònia Munar a la passada Diada podria ser la teatral posada en escena de l'inici d'una nova fase en l'expansió d'UM. Com diuen els dirigents nacionalistes, ara tenen a tothom (no només el PP) on els volien tenir. A més, els conservadors, sota la insegura direcció de Matas, de cada dia pareixen poder fer manco ombra a UM. No és nou. El 1996 tengueren una oportunitat d'or, amb Cristòfol Soler, per taponar el creixament d'UM. No saberen aprofitar-ho i, de la mateixa manera, tot apunta que els únics valors del PP que podrien posar les coses molt difícils a UM, com són Catalina Cirer o Jaume Font, no tenen prou empenta i/o suport per enfrontar-se a Jaume Matas. UM, així, té ara les mans lliures per iniciar aquesta nova fase. Però quina és? Tornem l'atenció al discurs de la Diada. Tothom ha interpretat, i és correcte en part, que el discurs era contra el PP. Sobretot, però no només. Quan Munar s'erigeix, sense dir-ho però implícitament està clar per ser ella qui fa el discurs, com la solució alternativa per a Mallorca davant els representants polítics que «estan hipotecats» per «rendibilitats» que treuen de beneficiar «altres llocs de l'Estat», no falta ser cap geni per entendre que també repartia crítiques per PSOE i IU. No critica, per tant, només el PP, sinó «Madrid», sigui qui sigui que allà detenti el poder central. No hi ha dubte que, amb aquest discurs de Munar i el ressò mediàtic que ha tengut, UM segella el seu tarannà nacionalista. No només pel que diu, sinó també per les reaccions del PP comparant UM amb el PNB, la qual cosa dóna credibilitat als de Munar. Tornar a expressar dubtes sobre el nacionalisme d'UM, com els que s'han manifestat fins fa no tants de mesos, ja seria perdre el temps. Però no és tot, això. Assumeix Munar, en el discurs, un nacionalisme que arriba a posar en qüestió l'actual estat democràtic (i per tant no només l'actuació d'un govern conjuntural, com el d'Aznar) amb els mateixos arguments que empren partits nacionalistes fins ara més radicals com EA, ERC o el mateix PNB, quan per exemple referint-se a Espanya, deia Munar que és un Estat només teòricament democràtic. Mai, en desset anys d'autonomia i vint-i-tres de democràcia, un partit amb representació havia fet a Balears un discurs tan radicalment nacionalista en ocasió tan institucional i protocol·lària. I justament per aquest crescendo nacionalista que se detecta en UM en els darrers temps, se podrien intuir les vertaderes intencions del partit de Munar, que transcendirien de molt la conjuntura d'enfrontament PP-resta de partits que vivim (en la qual tothom ha interpretat el discurs). Aquestes proclames ideològicament impecables, patrioterament enceses, a la vegada que presentant una gestió moderada i pragmàtica, serà la tònica habitual d'UM fins el 2003. Si la gestió cerca atreure's els votants mallorquinistes del PP, quin objectiu estratègic perseguiria la progressiva exhaltació nacionalista que fa UM? Òbviament només n'hi podria haver un: superar, a ulls de la societat, en reivindicació nacional, que diuen els nacionalistes, a l'altre partit d'aquest àmbit, el PSM. En altres paraules: Munar estaria intentant llançar UM, des de la privilegiada posició de la presidència del Consell (amb tota la càrrega que té d'altaveu social i mediàtic, de la qual no disposa el PSM), cap als cims més nacionalment reivindicatius amb l'objectiu d'hegemonitzar el nacionalisme a Mallorca i a Balears. Gràcies a la inanició social de missatges ideològics fàcils d'entendre provinents d'altres partits, de moment UM, si més no dialècticament i a efectes sociomediàtics, ho està aconseguint. Qui ho havia de dir.