Lluny de Grècia

Grosso modo, després de l'època del realisme social, a la metròpoli i sucursals "cal reconèixer que la poesia illenca ha funcionat de manera diversa" va imposar"se una represa del noucentisme, una mica o un molt com si els valors aticistes del mateix fossin del tot atemporals. Això ha fet que tota la poesia que s'ha fet els darrers decennis al marge "o en contra" d'aquesta actitud embadalida prevalent, com si no hagués existit per a les instàncies crítiques.

Aquest estat de coses explica l'extraordinària lentitud amb què l'obra de Màrius Sampere s'ha anat obrint pas. El seu primer llibre, L'home i el límit, inesperat premi Carles Riba 1963, ja no es va publicar fins l'any 1968. I, de fet, Màrius Sampere no trobà un primer editor estable, Àlex Susanna, fins l'any 1986, devuit anys després. Tanmateix, la poesia fa feina a poc a poc però fa feina. Com si fos una força una mica insidiosa, impossible de ser continguda. La renovada col·lecció Els llibres de l'Óssa Menor, després de publicar l'any passat Si no fos en secret, la seva primera antologia a cura de D. Sam Abrams i Jaume Subirana, acaba de publicar enguany Subllum, acompanyat per Tres notes en forma d'epíleg, d'Isidor Cònsul, director literari de Proa, les quals "entre altres coses" ens expliquen aquest neologisme del títol Subllum. Trobar"se sota la llum, en la interpretació existencial de l'autor, és trobar"se dins l'obscuritat, fora de la llum. Això vol dir que ens trobam a les antípodes de la lluminositat àtica, tan i tan preada i reverenciada pels noucentistes i neonoucentistes. Tanmateix, això no significa en absolut que Sampere es lliuri a cap tenebrisme. No, decididament, el poeta del Guinardó, Badalona i Santa Coloma de Gramenet, encarat sempre amb la realitat més immediata i menys lírica, cerca tothora aclarir, il·luminar, esbrinar una mica més de veritat. El que passa és que no s'ha fet mai il·lusions respecte a les suposades claredats hel·lèniques que tendríem, segons alguns, tan a l'abast. Els déus de l'Olimp, certament, no l'han inspirat mai gaire.

De fet, molt inconfortablement i a repèl de tant de bon gust embafador i del que hom diu que és més adequat pensar o creure, Màrius Sampere es topa constantment amb el buit de Déu. Un buit de Déu que, a la vegada "d'alguna manera" és una presència indefugible. I un buit de Déu que és també, indefectiblement, un buit escandalós de l'home. A partir d'aquí, a partir d'aquestes constatacions, segueix tot el seu doll. De vegades sembla abandonar"se a un cert surrealisme («¿Per què sempre l'índex assenyala el sol / si la llum vol dir que se'ns cremen els cabells?» o «la poesia és el vent que s'emporta descalç / el frare paralític») o també a la perillosa pretensió de fer «embogir el poema». Però les cinglades existencials, d'abans de tota literatura, compareixen pungents una i altra vegada: «Sóc jo perquè havia de ser un altre i no ha pogut ser»; «... i ens pugen al cap / les formes i els colors / efímers, propis de la inexplicable / absència de Déu»; «Parlar amb Déu!, ve't aquí el Monòleg». I també hi trobam un sentit de l'humor gens menyspreable: «A l'últim, si em pugeu / en una ambulància, / no la feu córrer: / que jo tingui temps de morir». Un sentit de l'humor més aviat negre, per descomptat: «Em faig vell perquè l'eternitat s'acaba».