L'amo en Bernat i les cinc quarterades de Son Trenc

Regentava una taverna al carrer Major. No és que fos una vinya, la taverneta, però donava per menjar i beure la dona i ell, i per guardar qualque coseta també, qualque pic. Bono, idò així, un migdia, després de remolcar"ho molt, no va poder estar més i va comprar Son Trenc. Molt barat. Pensa, i eren cinc quarterades de garrigota baixa, estepes, qualque mata arrufada, porrasses i caramuixes. Res.

La dona, quan ho va saber, li va fotre un altibaix de cal Déu. Mem que hi trepans de Son Trenc? Merda hi tens dins el cap, tu! Doblers tirats dins mar són això...! I altres exponents de les múltiples possibilitats de la vella escola mallorquina dels improperis, alguns molt sofisticats, per cert.

I és que, llavors, quan varen succeir aquests fets, la terra sols tenia vàlua en relació directa dels fruits que d'ella mateixa se'n podien aconseguir. Encara Europa no ens havia descobert. No s'havia destapada la mamella generosa del turisme. El fet és que, aleshores, no existien les febres culeres urbanitzadores i especuladores. Per això mateix, al primer cop de vista, Son Trenc no valia res per la senzilla raó que ningú li veia possibilitats de treure"hi res.

Però l'amo en Bernat, com que la feina no l'empenyia de demés, una hora ara, un horabaixa suara, amb la mula, el carro, l'arada i el perpal, ara un quart, demà dos, ara un clot per a una figuera, demà un altre per a un garrover, tres ametllers més tard, en un parell d'anys va tenir Son Trenc que pareixia un jardí. Va haver de dur"hi un caramull de carretades de terra, sobretot per allà on magrejava més, però, ja dic, després, un jardí.

Tothom se'n feia creus i ell n'estava més alabat que cent llamps en contemplar el producte del seu esforç. De la feina en surt el profit, deia.

Un capvespre que el rector de la vila, home menut i grassonet, de galtes lluentes i peus feixucs, havia agafat la cosa contemplativa i havia decidit, breviari en mà, anar a veure pondre's el sol per la forana alta, es va donar el cas que va passar pel camí de Son Trenc, mentre l'amo en Bernat arreglava unes parres i no tenia cap berba, ja que se n'havia adonat just llavors, que l'altre dia havia esmotxat una parra una mica més del que pertocava, i amb tota seguretat se l'havia feta seva. L'havia morta, vaja. No, no estava per romanços, ell, aleshores.

El rector, tot endolcit per la beatitud i les tebieses d'aquell solellet amable d'horabaixando, s'hi va acostar i el va escometre:

"Hi ha que veure, l'amo en Bernat, com vós, amb l'ajuda de Déu, heu posat de maca aquesta finqueta...!

L'amo en Bernat que, ja dic, aquells moments anava més bufat que un ble a causa de la parra dels orgues, es regirà més rabent que una escórpora i li va contestar:

"Sí, perquè vostè se'n deu recordar de com estava això, quan ho conreava Déu tot sol, no és ver...?
El rector no va dir res. No li va contestar. Girà en coa en direcció al poble amb la mirada clavada en la pròpia ombra, gairebé redona i pendolana, breviari dins butxaca. I l'amo en Bernat de la taverna del carrer Major, va continuar fent la seva amb les tisores de podar en la mà dreta i un remuc ignot als llavis.

Conten les cròniques vilatanes que, la gent observadora del poble va denotar sense poder explicar"se el perquè ni el perquè no, que, des de feia un temps, el rectoret grassonet prenia el cafè dels migdies a la taverna de la Plaça, en lloc de fer"ho al del carrer Major.