Jo, la veritat, és que no sabia que expressar públicament i pacífica una protesta era delicte. Es veu que això de la llibertat de pensament és una cosa que només passa a les pel·lícules americanes on sovint veim una dotzena o dotzena i mitja de penitents, amb unes pancartes, com si fossin neules que sustenten un «frigo», protestant per la causa més justa i més perduda de l'univers. Dic que només passa a les pel·lícules perquè recentment ens han mostrat imatges on al costat de la Convenció Demòcrata es repartia estopa a voler a uns manifestants.
En altres circumstàncies que no siguin estrictament fílmiques, a això de protestar li han d'anar segons com li jeu el pèl, vaja segons el demble, l'humor o la posició astral que regeixen la persona que, investida de tota l'autoritat, és capaç de posar una multa exemplar i, sobretot, exemplificant. Dic tot això perquè m'ha sorprès llegir per la premsa aquesta setmana que uns amics i coneguts meus han estat multats per haver realitzat una acció com és la de reivindicar, amb un hapening enginyós, divertit i pacífic, que es potenciïn els formants de les nostres arrels i es deixi de subvencionar a bossa plena el clientelisme de folklorisme localista aliè.
M'ha sorprès molt perquè em pensava que això, de cap manera no era falta o delicte. Fa estona que vaig una mica pel món i he vist algunes protestes. En record una que fins i tot, i això no és poca cosa, es posaven contra, que és una manera com una altra d'insultar, la màxima autoritat eclesiàstica de l'Illa, que és el bisbe. Era el dia de la inauguració del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana i els de les plataformes de no sé quines llengües feien el seu paperillo davant les portes de l'Auditòrium. Record que el governador de llavors no es va immutar. Per ventura era que no tocava, o que era més progre que la que tenim ara, o no sé què n'he de dir.
També record que no fa gaire, en una d'aquestes posades en escena a què ens té acostumats n'Antoni Mir i que acabava multitudinàriament a davant el Consolat de la Mar, quan aquest casalot era qualque cosa i els seus moradors, cristianíssimes i devotes persones. També llavors, els del Sentro, Sirculo o no sé qui d'aquesta patulea, varen sembrar politxons amb missatges completament acientífics i d'una tronadura raposa i ingesta. Crec que per aquelles saons, dona Catalina, éreu la governadora. Tampoc no tocava aquell dia, o la conjunció astral no era favorable o els servadors de l'ordre devien tenir un atac col·lectiu de conjuntivitis.
Més a prop en el temps, l'altre dia de pagès, uns pacífics manifestants tallaren la carretera de sa Cabaneta a Pòrtol i impediren la normal celebració d'un ple municipal fins que no obtinguessin unes mínimes garanties que se'ls solucionàs un problema que era més seu i de relació amb una promotora urbanística que propi de l'Ajuntament. I encara no ha plogut massa de llavors ençà quan un batle fou estamenejat per unes dòcils jubilades que algú havia alçurat. Per ventura aquests darrers casos encara no han estat resolts per la burocràcia paquidèrmica! Per si no n'hi hagués prou això passa quan les vostres forces de l'ordre varen muntar un petit sideral al moll per acoquinar una mica quatre jovenets que venien d'uns exercicis espirituals patriòtics. No sé què n'he de dir? Jo fos de vós, senyora governadora, aniria alerta, un dia us posareu el rebosillo, en sou addicta a aquesta peça, per anar a fer un pregó o a una festa social i vos duran a Comissaria. Per cert, ara ve la Beata de Santa Margalida on més d'un miler de persones es vesteixen a l'ample, convendria que us enginyàssiu un sistema modern i discret, què sé jo, infrarojos per exemple, per assegurar"vos que les pageses, davall les faldetes, només s'hi amaguen la gerra que no volen lliurar al dimoni. Farà lleig que els vostres servidors de l'ordre, enmig dels fervorosos càntics a Sor Tomaseta, les hagin d'alçar impúdicament, una per una, les faldetes, davant tothom, a la percaça d'una consigna subversiva o una estelada roent allà on l'esquena comença a fer"se anca.
