La memòria amenaçada

El rei Thamus afegeix que l'escriptura facilitarà l'accés a molta d'informació a gent sense la formació necessària i que això els convertirà en una xacra per a la societat ja que els permetrà passar per savis, en tant que, de fet, seran uns ignorants integrals. Aquest diàleg ha esdevingut un punt de referència que fan servir tant els partidaris com els detractors del paper que estan assolint les tecnologies de la informació en la nostra manera viure. Tot i que és fàcil imaginar els arguments dels detractors, pot resultar una mica més complicat la utilitat que hi puguin trobar els defensors i que, per exemple, podria apuntar en la direcció que cal tenir ben present que aquestes tecnologies aixequen molt el llindar de la formació bàsica necessària per fer-ne bon ús i treure'n tot el profit.

En qualsevol cas, tot i les prevencions que Plató posa en boca del rei Thamus, és ben clar que la memòria escrita és la que ens ha permès saber com eren les cultures i civilitzacions dels nostres avantpassats, un coneixement que, sense l'escriptura, difícilment ens hauria pogut arribar, àdhuc les obres Plató. De vegades, però, no n'hi ha hagut a bastament en tenir accés als escrits ja que no ha estat possible desxifrar el seu contingut. És el que va passar amb l'escriptura jeroglífica egípcia que no va poder ser entesa fins a la troballa casual de la Pedra de Rossetta, feta en els inicis del segle XIX per l'exèrcit francès. Aquesta pedra tenia cisellat el mateix text en tres escriptures diferents: jeroglífica, demòtica i grega, fet que va permetre desxifrar en bona part l'escriptura jeroglífica dels egipcis i que havia tengut intrigats els experts al llarg de molts anys. La diversitat lingüística que explicita i la supervivència a la desaparició de les persones que coneixien els secrets de l'escriptura jeroglífica, han fet de la Pedra de Rossetta un símbol que va molt més enllà de la seva funció de clau desxifradora.

Aquests dies en què, tot desplaçant els llibres, la digitalització està canviant el suport i forma de la memòria escrita, una de les preguntes que hom es comença a fer ara, aquí i allà, tracta sobre la forma que hauria de tenir la Pedra de Rossetta que d'aquí a quatre o cinc mil anys permeti interpretar els vestigis que la nostra civilització pugui deixar. Hi ha ambiciosos projectes en marxa que tenen per objectiu guardar en discos compactes, CD-roms, el contingut de tots els llibres i, d'aquesta forma, garantir la seva preservació per sempre més, ja que el contingut d'un disc compacte és pràcticament inalterable. Però aquesta tampoc no acaba de ser una solució a causa, entre altres coses, de les dificultats afegides a les inherents a la interpretació d'un jeroglífic, i que són bones d'entendre si hom pensa que aquests discos necessiten d'una màquina per ser llegits i que, a més, el text hi està codificat en forma de nombres. Aquest és un problema que preocupa i per al qual encara no s'ha pogut trobar una solució eficaç: fins i tot alguna vegada hem sentit parlar d'un impossible projecte de creació d'un museu que mantengui en funcionament un ordinador de cada un dels models dels que hagin existit en el mercat, i que seria l'única manera possible de garantir la lectura de qualsevol arxiu informàtic, fins i tot els més antics i rars. Sigui com sigui, la memòria continua amenaçada, tot i que sempre queda el consol de pensar en moltes de les coses d'avui que, en el cas que es perdessin, s'estalviarien les generacions futures. Però avui no toca dir noms ni assenyalar res.