Corrosió

L'anàlisi de Sennett és a primera vista econòmica, o economicista (també fa temps que sabem que aquestes són les úniques anàlisis profitoses) i ara ens adonem que la seva tesi central ja ens era coneguda: ja fa si més no un segle que tots sabem que som el que fem, i que aquesta creença es mou indiscutida entre els extrems durs "som el que venem, som el que produïm" i els mès dèbils "som el que sabem, som el que expressem". Resten alguns vestigis aristocràtics "som d'on venim", fins i tot principis que gairebé no han canviat "Sennett parla del poder il·legible com d'una realitat de la qual només podem dir amb seguretat el mateix que dèiem al passat: que és difícil de comprendre", però l'única cosa que s'ha mantingut estable en el remolí dels canvis que ni tan sols tenim temps d'anomenar i que es manté clara als nostres ulls és el fonament econòmic, en sentit col·lectiu, i en el treball, en sentit individual, de les nostres vides. I el problema "la corrosió que apareix al títol, òbviament la deterioració d'alguna cosa que existia en el passat" és que aquest fonament ja no inclou cap guia de conducta, a diferència del que havia passat fins avui, des de la revolució industrial, per no dir des del neolític. Les persones que han estat espectadors de la desaparició de tot un cúmul de seguretats "emocionals i intel·lectuals en aparença, econòmiques i laborals, d'una o altra forma, en substància" que difícilment poden digerir, i que difícilment donen pas a noves seguretats, ja no tenen en llurs treballs cap guia de conducta. Si miren enrere, només s'adonen que ràpidament s'allunyen les guies que van aprendre en la infància, si miren endavant, només veuen els temors comuns, aquell comú denominador que Freud batejà com la histèria dels records "quan filem que no tenen futur" i que Toffler escampà com el xoc del futur. La por dels pares, diu Sennett en especial, que els seus fills es tornin rates de centre comercial, que facin voltes totes les tardes pels aparcaments de les grans superfícies mentre ells romanen inaccessibles en els seus despatxos, afegit a la seguretat que aquests, com tants d'altres problemes, no són a l'agenda de cap governant. Cada dia té menys sentit recomanar un llibre. No tant perquè llegir sigui creixentment una extravagància, ni perquè hi ha hagi massa llibres, ni perquè una recomanació té sempre un marge d'error, sinó perquè la lectura és un acte lliure per definició. Però aquest llibre de Richard Sennett, que ens fa saber que comprendre ja no és la passa prèvia a diagnosticar, ni diagnosticar a actuar, ni actuar a guarir, ha de ser recomanat com el mapa que allarguem a qui ens demana com anar a un poble determinat.