El vedell d'or

La mateixa ciutat de Palma, amb uns teulats caòtics, que ja causen de per si un impacte inoblidable, adesiara apareix coronada per un grup d'antenes adherides a la caseta dels depòsits dels terrats. Supòs que no hi ha massa més solucions, però els ciutadans potser hauríem de ser compensats per aquests nou desgavell. És als pobles, de tota manera, on les antenes imposen, amb la major brutalitat, el seu disseny maldestre, aferrades a l'arquitectura més o menys noble dels campanars. Imaginem, per un moment, que aquests estris s'enfilassin allà dalt amb una funció que no fos la que ara tenen. Des d'on sentiríem les protestes d'ARCA i de tants de ciutadans com hi ha, dotats d'una mínima consciència cívica?

Ah, però, senyors, es tracta de les comunicacions, el vedell d'or d'aquest canvi de segle, adorat apassionadament pel conjunt de la societat, tot i que més per una part que no pel seu comú. Qualsevol jovençà un poc conscienciat us diria que hi està en contra. Però rectificaria tot d'una si li diguéssiu que això li podria significar haver de prescindir del mòbil en alguns punts de la seva geografia habitual.

Fa uns anys, l'ídol dels joves que s'havien proposat «de veritat» fer alguna cosa en aquesta vida, era Mario Conde, que omplí un decenni de brillantina (o de gomina?) i que es movia directament en el món de les finances pures i dures, el sector bancari. Després d'un buit d'alguns anys, el seu successor en l'altar dels joves que, «de veritat», volen fer alguna cosa en aquesta vida, és un senyor que es mou en el món de les comunicacions, el senyor Villalonga. Així com la manera de fer doblers de Conde semblava indiscutible, ara tenim les mateixes amb Villalonga. Abans no es podien qüestionar els mètodes dels bancs. Ara no es poden qüestionar ni els mètodes dels bancs ni els de les empreses de comunicació. Informacions privilegiades, guanys escandalosos del dia a la nit..., tot en un paroxisme borsari que constitueix l'espectacle més obscè de tots quants ofereix actualment el món.

I perquè tot això pugui anar bé, necessiten uns campanars parroquials, des dels quals es comunicaven el migdia, la posta de sol, els oficis religiosos i, en el millor dels casos, les hores, quan un rellotge era un luxe. Ara, qui ho havia de dir, alguns campanars han esdevengut punts estratègics perquè els inversors en borsa s'omplin les butxaques. El vedell d'or s'ha encaramellat als campanars, però per aquest costat hi ha poc a dir, ja que les finances de l'Església presenten punts no només pintorescos. Tan sols podem alçar la veu, conscients d'estar fent un gest esquàlidament simbòlic, per protestar perquè, tant com ens gastam en restauracions, rehabilitacions i plans mirall, ara vénguin els de les comunicacions i ens col·loquin les seves antenes on no hi ha manera de no veure-les.