Efectes secundaris

Les impressionants manifestacions de dol i de condemna per les darreres accions d'ETA ens han deixat testimonis gràfics de lectura inequívoca. O de «primera» lectura inequívoca; perquè n'hi ha d'altres. Ara potser sigui el moment d'esbossar-ne una de no gens trivial. Tots hem vist una imatge fotogràfica en la qual, a través d'una pancarta, es demana la pena de mort per a ETA. És clar que no es pot entrar en la consideració de la possibilitat de restablir la pena de mort, ni que sigui per a casos extrems. Però també és ben possible que, en alguns moments de màxima tensió, una consulta al poble espanyol sobre la pena de mort per als terroristes donàs un resultat afirmatiu. De fet, la pancarta a la qual hem fet al·lusió n'és un indici significatiu. Davant aquesta possibilitat, tal vegada s'imposaria l'exercici d'higiene política de marcar clarament l'aclaparador sentiment majoritari de condemna, sense permetre, però, que la violència verbal vessi dels seus continents raonables. Hi ha continents raonables per a la ràbia? N'hi ha d'haver, almenys, per a les persones que exerceixen càrrecs públics, les reaccions de les quals, si es lliuren a la desmesura, poden contribuir decisivament a augmentar un clima de violència que acabi esterilitzant-nos per a qualsevol iniciativa de pau. La violència verbal exercida des d'algunes instàncies, entre elles el Govern central, pot tenir efectes secundaris de sinistra avaluació. La fermesa és una cosa. Una altra, la bel·licositat.