Les nostres limitacions com a lectors de poesia "aquests textos
estranys que alguns insisteixen a oferir"nos sense que els hàgim
demanat" és un fet massa evident. En part, segurament, perquè la
poesia és sempre una mica espessa, i a la vegada esquerpa; en part,
també, perquè nosaltres som els espessos i els esquerps. I massa
sovint atribuïm la dificultat de comprensió del text a l'autor, al
poeta o a l'aprenent de poeta, el qual, amb massa facilitat
possiblement, podem considerar maldestre, no suficientment madur,
grenyal, etc.
Els qui, per un motiu o l'altre "en tot cas, per una atenció
especial envers la producció de la parenta pobra", amb certa
freqüència llegim llibres inèdits en mecanoscrit i després novament
en lletra ja impresa, podem tenir la impressió "i és cosa que passa
a aquest articulista" que l'haver passat pels processos d'impressió
i enquadernació, d'alguna manera millora substancialment o
substanciosament la qualitat dels textos (encara que, òbviament, no
tots en el mateix grau).
Sens dubte, aquesta suposada millora d'uns poemes en ser
presentats ja en la seva forma definitiva és, en bona part, una
fal·làcia. De fet, acabam per témer"nos o adonar"nos que, en
realitat, el llibre era tan bo o igual de bo abans de ser"nos
presentat materialment en la forma en què anirà a raure a les
nostres atapeïdes prestatgeries. El que realment ha passat, en
massa casos, és que en la primera lectura no hem estat senzillament
capaços d'apreciar suficientment els seus valors de tot ordre. O,
el que és exactament el mateix, que en una primera relectura sempre
podem treure'n millor, més plenament, el suc. Per tant, no és que
en aquest procés la impremta hi tengui cap intervenció o mèrit
especial; el que realment passa és que queda en evidència la nostra
limitació com a lectors, per molta d'afició que tenguem al
gènere.
Aquest confés que ha estat el meu cas en rebre el volum de la
col·lecció Balenguera en què ha estat pulcrament editat el darrer
llibre, realment esplèndid, del llucmajorer de bé i tossut company
d'escriptura o escriptures Miquel Cardell, Sota la volta de ferro.
La meva primera impressió ha estat que la seva extraordinària
qualitat era el resultat de la molta feina que hi havia fet entre
la finalització del mecanoscrit que va enviar"me el 92 i la data
final de la seva publicació, el maig d'enguany.
Ara que he retrobat aquest text mecanografiat entre la paperassa
de l'armari de la meva biblioteca o lleonera i he pogut comparar"lo
amb el llibre finalment publicat, he comprovat la meva errada i cal
que rectifiqui. Dels trenta"tres poemes originaris, sols n'ha
esporgat quatre; l'estructura del llibre és exactament la mateixa;
a un poema, Aviram, ha suprimit dues estrofes; ha canviat mitja
dotzena de paraules i ha modificat la distribució d'una altra mitja
dotzena de versos; tot garbellat, emperò, la qualitat
extraordinària del conjunt és exactament la mateixa. Sota la volta
de ferro, un llibre que quedarà, ja existia plenament l'any 92. El
que jo no ho sabés veure com ho he vist clarament ara sols ha estat
el meu problema. I encara que la meva ocasional funció de crític
sigui sols en qualitat de suplent, crec oportú deixar constància de
la meva involuntària errada. Els crítics "tant els suplents com els
altres" també podem equivocar"nos. Tota crítica, en definitiva,
s'ha de llegir sempre a benefici d'inventari.
Per altra banda, que un llibre tan bo s'hagi torbat tant a ser
publicat no ens hauria de preocupar gaire: els textos que han de
fer la seva feina acaben fent la seva feina.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.