Després del gran fong de l'explosió atòmica d'Hiroshima, la
humanitat ha seguit produint imatges males d'oblidar, com en una
sinistre competició per guanyar la més anguniosa capacitat
testimonial. I n'hi ha moltes, tantes que se superposen i les més
recents arraconen les d'ahir mateix, formant-se així uns estrats de
tragèdia que constitueix una part important del llegat de la
humanitat.
Com podem pair els morts, sepultats davall d'una muntanya de
deixalles a Filipines? Potser aquesta és una imatge que, per més
repetida que sigui, no perd mai la seva capacitat
d'horroritzar-nos. Les deixalles són la metàfora més lúcida del
nostre temps, perquè les produeixen els rics i en viuen i en moren
els pobres. Ja sé que aquesta lectura n'empobreix les suggestions,
però de vegades tendim a evitar allò que és massa clar per por de
semblar esquemàtics. Potser no volem acceptar la claredat d'aquesta
lectura: les persones que, per poder sobreviure, han de cercar
entre les deixalles en fermentació i finalment en formen part, són
persones que varen néixer amb els mateixos drets que qualsevol de
nosaltres i que es mereixien una vida tan digna com la nostra.
Però tot això és massa clar, massa flagrant com perquè ho puguem
pair. Aleshores ho allunyam de la nostra atenció més directa i, si
de cas, ens ho prenem com expressió mes o menys dramàtica, també
més o menys asèptica, d'unes situacions en les quals no ens és
possible intervenir individualment. Què hi puc fer, pobre de mi? Si
no hi puc fer res, val més conservar la serenitat i fins i tot el
confort, per estar en condicions de fer alguna cosa per als altres
en presentar-se l'oportunitat.
Tanmateix, aquest plantejament ens du a poc a poc a un
estormiament de la consciència, a l'anestèsia dels sentiments que
ens podrien definir com a humans. Com que no podem anar amb tot a
l'esquena, el més aconsellable és deixar llast. Potser és el més
aconsellable, però també és el més perillós, ja que el llast molt
fàcilment el podem perdre de vista. Tot ens ajuda a oblidar, fins i
tot la mateixa reiteració de les imatges més colpidores.
Perquè, ara mateix, quan altres desgràcies ja han sepultat
l'esllavissament de la muntanya de deixalles a Filipines, qui
recorda que fa un parell d'anys, a La Corunya, amb un equip de
govern presidit pel socialista Vázquez, s'havia viscut un episodi
de la mateixa naturalesa, amb un escenari construït amb els
mateixos materials...? En sabem alguna cosa, del que ha estat
l'evolució d'aquell estat de coses?
Com que no hi podíem fer res, deixàrem anar el llast per la
borda. Ara, pocs se n'han recordat, pocs han tengut present que
allò també passa i molt prop d'on som nosaltres. Molt prop,
geogràficament. Moralment, cap dels éssers humans que viuen i moren
de les nostres deixalles són lluny de nosaltres. Perqué es tracta
de les nostres deixalles, matin on matin.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.