Tal vegada, en contra de certes interpretacions més aviat
pretensioses de la història, Sefarad no és única. Ja em perdonaran
vostès aquesta retòrica inicial: certament, Sefarad no és un cas
únic. Ben al contrari, ha estat "diguem" un model seguit per moltes
societats, àmpliament difós, gairebé a escala mundial, sobretot a
l'entorn del Mediterrani i pel sud en general. Quan parlam de
Sefarad, doncs, no parlam mai d'una realitat única. La seva
pretensió d'unicitat, si de cas, no és més que una altra
manifestació de la seva manca o deficiència de valors morals i, en
darrer terme, de la seva manca de realisme. Qui pretén esser el que
no és, peca contra la realitat. Sefarad, ho pretén massa sovint si
no tot el temps.
Naturalment, si deim que Sefarad és un model també afirmam que
és una abstracció. De fet, és perfectament clar que no hi ha hagut
primer un «model de país» que després ha estat imitat o copiat per
tota una sèrie de països concrets. La realitat és justament la
inversa: primer hi ha hagut un nombre de països o col·lectivitats
que s'han comportat d'una manera determinada i després "d'aquests
comportaments concrets" n'hem abstret un model o més aviat un mite
o una imatge ideal que, d'alguna manera, els representa a tots. Que
hi hagi una coincidència entre un topònim hebreu, un topònim
sefardita, i el mite explicatiu "tots els mites ho són, per
descomptat" no ens hauria de plantejar cap dificultat. D'una banda,
la història sempre s'ha escrit així (les tipologies tothora
destaquen un determinat tipus com a prototipus o prototip de la
seva classe). D'una altra banda, un fet encara més bàsic és que les
conductes col·lectives tendeixen a repetir"se. Podríem dir que la
condició humana subjacent a tota condició nacional és sempre la
mateixa. O que els pecats col·lectius són sempre els mateixos.
Però el que els mals d'una col·lectivitat es donin també en
moltes altres col·lectivitats no ha estat mai un consol. Ni tampoc
pot esser una bona excusa per a silenciar"los, per a deixar"los de
denunciar i d'impugnar.
Tota col·lectivitat "possiblement tot col·lectiu" presenta algun
grau de corrupció. En el cas de Sefarad, tanmateix, la cosa resulta
particularment greu, particularment escandalosa, perquè "dia sí i
l'altre també" la corrupció de la classe política es dóna per
suposada. Al cap i a la fi, l'altruisme és una actitud o una
motivació en la qual no creu pràcticament ningú, en els països del
sud. Si gairebé ningú no creu en cap ètica que no sigui la del
triomf personal i la de l'acumulació dels guanys, no hi pot haver
vertadera política "en el teòric millor sentit de la paraula", no
hi pot haver una administració del bé comú que no sigui poca cosa
més que una excusa o un cobrir les aparences "la realització d'uns
mínims imprescindibles" per a poder continuar usufructuant la
parcel·la de poder ocupada, per a assegurar"se'n una
continuïtat.
Per descomptat, la corrupció generalitzada dels polítics no és
cap fet que es presenti aïllat. El mateix retard de la justícia
"del qual en rebem constants i flagrants testimonis i que fa que la
justícia deixi de ser"ho, que la revela com a kafkiana (en la
formació dels jutges hauria de ser obligatòria la lectura d'aquest
autor)" és una altra de les tares més terribles de Sefarad. I el
corporativisme de la classe judicial no ajuda gens a cap possible
renovació integral de l'administració de la justícia. De fet el
corporativisme en general "les interessades solidaritats internes
que van totalment en contra de la solidaritat amb el conjunt de la
societat" constitueix un altre dels pecatots col·lectius de
Sefarad.
Com també ho és "no els esgotarem tots, ni prop fer"s'hi", amb
un especial simbolisme i rellevància, el fet que les universitats
de Sefarad siguin, més que cap altra cosa, unes meres expenedores
de títols, en desgraciada consonància i congruència amb les que són
les aspiracions més universals dels seus estudiants.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.