Barça futur de S.A.

Quan Núñez va guanyar les eleccions presidencials del Barcelona per primera vegada (1978), només feia tres anys que el dictador havia mort. El nou president culé tenia davant de si un repte difícil. Convertir un mític sentiment difusament nacionalista i clarament antifranquista, que es resumia en allò que va fer fortuna de que el Barça era «més un club», en una estructura moderna de club de futbol que tengués apetències ambicioses. Aleshores, el futbol no movia les passions, ni, sobretot, els doblers que ara mou. Basti una dada per entendre-ho. Aquells dies una victòria del Madrid o del Barça ocupava un diari d'informació general com aquest mateix, una modesta mitja pàgina, o per ventura una sencera a vegades. Ara, l'altre dia, dijous, la CNN, explicava als seus telespectadors l'important que és a Europa i en tot el món un club anomenat Reial Madrid, que havia guanyat per vuitena vegada el més prestigiós trofeu continental, convertit-se així en el millor club del món. No parlem ja dels espais que va dedicar la premsa, local i nacional, a la gesta blanca. El futbol, en fi, ara és com mai l'opi del poble o el circ (el pa deuen ser els interessos de les hipoteques) que ens entretenen. Quan Núñez aconseguí la presidència era només un espectacle, normalment deficitari econòmicament. Núñez, aleshores, prengué el model de la seva referència vital: el Reial Madrid. Volia convertir el Barça en el Madrid, i viceversa. Després d'aquestes dues dècades, a la vista està l'absolut fracàs. Només els anys de Cryuff significaren un parèntesi en la madriditis del Barça. Però Núñez acabà amb Cryuff, i recuperà la tradició: l'obsessió pel rei d'Europa.