Miquel Payeras29/05/00 0:00
TW
0

Quan Núñez va guanyar les eleccions presidencials del Barcelona per primera vegada (1978), només feia tres anys que el dictador havia mort. El nou president culé tenia davant de si un repte difícil. Convertir un mític sentiment difusament nacionalista i clarament antifranquista, que es resumia en allò que va fer fortuna de que el Barça era «més un club», en una estructura moderna de club de futbol que tengués apetències ambicioses. Aleshores, el futbol no movia les passions, ni, sobretot, els doblers que ara mou. Basti una dada per entendre-ho. Aquells dies una victòria del Madrid o del Barça ocupava un diari d'informació general com aquest mateix, una modesta mitja pàgina, o per ventura una sencera a vegades. Ara, l'altre dia, dijous, la CNN, explicava als seus telespectadors l'important que és a Europa i en tot el món un club anomenat Reial Madrid, que havia guanyat per vuitena vegada el més prestigiós trofeu continental, convertit-se així en el millor club del món. No parlem ja dels espais que va dedicar la premsa, local i nacional, a la gesta blanca. El futbol, en fi, ara és com mai l'opi del poble o el circ (el pa deuen ser els interessos de les hipoteques) que ens entretenen. Quan Núñez aconseguí la presidència era només un espectacle, normalment deficitari econòmicament. Núñez, aleshores, prengué el model de la seva referència vital: el Reial Madrid. Volia convertir el Barça en el Madrid, i viceversa. Després d'aquestes dues dècades, a la vista està l'absolut fracàs. Només els anys de Cryuff significaren un parèntesi en la madriditis del Barça. Però Núñez acabà amb Cryuff, i recuperà la tradició: l'obsessió pel rei d'Europa.

Ara, el Barça s'enfronta al futur enmig d'una profunda crisi de model. La madriditis ha estat un fracàs i cal cercar un nou model. Quin? En ocasió del centenari del club el destacat culé, i exministre, Ernest Lluch, deia a un diari nacional que si es convertissin en S.A. el Madrid i el Barça, sentimentalment es veuria obligats a comprar accions del Barcelona, però ben conscient seria que si algú volia fer de veres negoci amb el futbol, el rendible era comprar accions blanques. I és cert. Per molt que la madriditis faci creure bubotes, la realitat és que cada partit de «pagar per veure» del Madrid té molts més compradors que els del Barça, que es venen més camisetes blanques que blaugranes, que el potencial de guanys del Madrid és un valor davant qualsevol operador financer del món, i el del Barça és un misteri. El Barça del nou president no pot continuar instal·lat en la madriditis i, mentre, continuar perdent poderiu econòmic (l'anàlisi sobre el sistema de Núñez de contractació de jugadors demostra que això del «club més ric del món» és pura mentida) i esportiu. El model no ha de ser el Madrid. Prenguem el del Manchester. Un club que no era més que l'equivalent a clubs espanyols mitjancers com l'Atlètic de Bilbao o València, i des que es va fer S.A. i cotitza en borsa s'ha capitalitzat com per tenir una estructura organitzativa professionalitzada que és l'enveja del món futbolístic, i una plantilla capdavantera tant a la premier com a la hampions. Aquest ha de ser el camí. Deixem endarrere la madriditis i mirem a Europa que és on hi ha els exemples i les solucions.