Per descomptat, el conflicte de l'Ulster té unes arrels massa
profundes i un volum de víctimes massa imponent perquè ningú pugui
estar del tot segur que, finalment, s'albira o s'entreveu la seva
solució. Però també és ver que el silenci de les armes i les bombes
dura ja dos anys i que, en aquest període, a poc a poc molta de
gent "tant catòlics com protestants, tant els partidaris de
mantenir la unió amb la Gran Bretanya com els partidaris
d'incorporar-se a la resta de l'illa" s'han anat progressivament
mentalitzant que la violència s'ha acabat. Si els vells odis i els
ressentiments històrics es mantenen prou vius, el comú de la gent
no té cap interès en tornar al període anterior. De fet, una recent
enquesta realitzada per encàrrec de la BBC ha mostrat que, per
primera vegada, la majoria dels nor-irlandesos pensen o creuen que
la guerra s'ha acabat de bon de ver.
Podríem dir que és massa clar que la història està en contra de
la pau però que actualment la majoria de la població, cansada de
tant de desgavell i de tanta sevícia, està decididament al seu
favor. Si el passat és un factor en contra, el pes del futur està a
favor de la pau. I això és així no sols com a conseqüència de la
treva que es viu. Perquè un altre factor molt important que juga
totalment en contra de la violència sectària és el boom econòmic
que s'està vivint en el sud, en la República d'Irlanda, la qual,
per qualque cosa, és l'Estat que fins ara s'ha beneficiat més de la
seva incorporació a l'Unió Europea. Tot garbellat, els empresaris
protestants de l'Ulster no tenen res a guanyar de cap dramàtica
represa de la violència. En definitiva, dins la Unió Europea, el
desequilibri que existia entre la República d'Irlanda i el Regne
Unit està desapareixent a marxes forçades. Les possibilitats que
ofereix avui Dublín al nord no tenen res a veure amb les brindades
sols fa vint-i-cinc o trenta anys. El sostingut creixement de la
República és una realitat que no pot ser ignorada pels cavallers de
l'orde d'Orange, tant si els agrada com si no. El temps "Laus Deo!"
està treballant en contra dels vells rancors i de les velles
assumpcions. I, com va dir aquell, els doblers no tenen color. Les
raons econòmiques acaben laminant les raons ideològiques o
sectàries.
Tanmateix, l'Ulster es troba encara en un últim o penúltim
entreforc. Després de l'acord del Divendres Sant de 1998, les
posteriors incidències i la darrera i sobtada oferta de l'IRA, fa
dues setmanes, per a «iniciar un procés que deixarà les armes de
l'IRA fora d'ús de manera completa i verificable», sotmetent els
seus dipòsits al control de dues personalitats internacionals
independents, la reunió del consell del partit Unionista prevista
per al dissabte dia 20 de maig ha hagut de ser posposada una
setmana; David Trimble, el seu líder, se n'ha entemut que anava a
perdre la votació, que es trobava en minoria per a poder acceptar
l'oferta de l'IRA i tornar a presidir un govern autonòmic de
concentració. El fet és que els 860 membres del Consell representen
una línia política més dura que la de la majoria dels membres del
partit, dos terços dels quals són partidaris d'aprofitar la millor
proposta que ha fet fins ara l'IRA. En darrer terme, tot fa pensar
que les dues direccions de la cruïlla apunten cap al seny i al
possibilisme, per un costat, o al manteniment irracional de la
confrontació per l'altre. Si David Trimble no aconsegueix convèncer
el partit haurà de presentar la seva dimissió. El futur es veuria
novament ajornat. Perquè una tercera possibilitat, la de que
s'instauràs una administració conjunta, angloirlandesa, a l'Ulster,
si fracassa l'acord de pau, òbviament no seria gens acceptable per
als unionistes.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.