Drames personals

Els dos autors teatrals que més se significaren a la guerra del 36 varen ser Enrique Jardiel Poncela a favor dels feixistes i Antonio Buero Vallejo a favor de la República. Jardiel era un home apassionat i no tolerava la fredor: va arribar a dir que Juan Valera era una màquina frigorífica de la literatura. Buero, en canvi, va ser un home fred i distant. Buero va morir fa una setmana i en les pàgines de cultura dels diaris s'ha dit que era el darrer clàssic del teatre espanyol. Les notes biogràfiques que han aparegut passen amb molta imprecisió pels anys de la guerra. Santiago Carrillo ha dit que va ser «un soldat de la República», i alguna Història de la Literatura el situa en el cos de sanitaris o infermers. Però segons la informació que jo tenc, realment, va ocupar càrrecs de rellevància dins l'exèrcit roig. El conflicte que apareix en la seva biografia és que son pare, que era tinent coronel, va ser considerat sospitós pels republicans i va ser afusellat durant el setge de Madrid. Sembla que en aquell moment el fill ja tenia un grau ben alt i, vist amb la perspectiva actual, es fa difícil comprendre com no va salvar la vida del pare o, en qualsevol cas, com és que aquest fet no va debilitar el seu entusiasme republicà i comunista. Les guerres, però, són situacions excepcionalíssimes i provoquen actuacions que no poden ser jutjades més que dins el seu context. I, per altra banda, aquest episodi, silenciat pels crítics, explica molts d'elements del teatre de Buero. Les seves obres importants són històriques (Un soñador para un pueblo, El concierto de San Ovidio, Las Meninas) o simbòliques (El tragaluz, En la ardiente oscuridad o, fins i tot, Historia de una escalera). La distància que va posar en els seus afectes també apareix, com recomanava Bertolt Brecht, en el seu teatre. La distància històrica o el revolt simbòlic. I no era només per esquivar la censura franquista: durant la democràcia, quan les volteres no tenen justificació, l'obra de Buero, més directa, perd consistència. El simbolisme psicològic d'Ibsen, que guia les seves primeres passes literàries, és el recurs idoni per plantejar, des de la perspectiva personal, una màxima implacable: qui la fa, la paga. O la responsabilitat desprovista de tendresa. I el pes de les circumstàncies, normalment adverses, la ceguesa, la sordera, l'obscuritat; i la claror, quan n'hi ha, no és la del sol, sinó la d'una claraboia. Escassa i distant, com l'esperança de la postguerra.