Soliloqui de Jaume Matas

Mai no m'esperava que em fessin ministre de Medi Ambient, per molt que els «pajaritos» m'agraden d'allò més. A Madrid no anaven de mi. Sobretot, d'ençà que a les autonòmiques em feren el repèl, en Kosemari em mirava de biaix. Fet i fet, deixàrem de jugar a pàdel, i això que ell guanyava sempre. Així que anem a saber qui m'ha fet upa. En Flaquer? La gent de Calvià...? En Joan Verger? O per ventura han estat tots plegats? Sols falta que em diguin que el nomenament és fruit d'una conxorxa entre l'Obra Cultural Balear i la Cambra de Comerç. El motiu és evident: Antoni Mir aconsegueix el suport del carrer per a reclamar la gestió de Son Sant Joan per als quatre potentats de Palma, i Miquel Lladó mou les influències de la Cambra a Madrid per trobar-me col·locació per allà, encara que sigui de banderiller amb n'Antoñete. Els envejosos diuen qualsevol cosa, per tal de negar-me el pa i la sal. I a mi tant m'és. Preferesc mirar Gran Hermano que parar orella fora casa, no sigui cosa que em surti un Quetglas i em digui que escolt allò que no m'importa. Que els meus amics o enemics m'han pegat una coça per envant? Apa, idò mirau-ne els resultats: en Jaumet de les Rambles ja pot parlar de tu a tu a don Antoni Maura. Quasi res! De tota manera, vull creure que a Madrid m'han designat per les meves virtuts. Tanmateix, les darreres setmanes havia recuperat l'estimació d'en Kosemari. Com ho sé? Molt senzill. Quan li vaig contar tot l'embull de Bitel, jo esperava que m'agafaria pel coll i que m'espolsaria com una granereta d'emblanquinar. Idò no. En comptes d'exclamar un «leche, Jaime, te has pasado», em va escoltar en silenci mentre em clavava aquella mirada de dol tan seva; una mirada tan seva que sols tenen els bous de llavor. «Más se perdió en Cavite», va mormolar finalment. Aleshores vaig adonar-me que volia que firmàssim la pau. No hi ha mal temps que duri tota la vida, i és que fins i tot m'arribà a responsabilitzar del foc de Santander en Kosemari! De manera que vaig aprofitar un dels viatges cap a Madrid de na Roseta per a enviar-li un present de panades. Jo no dic que m'hagi fet ministre per això, però no hi ha dubte que un, encara que sigui una llumenera com en Kosemari, raona més bé amb la panxa contenta. A Medi Ambient puc fer una feinada. En Biel Barceló i en Miquel Fluxà ja m'ho han fet saber. En canvi qui no m'ha enviat l'enhorabona és en Miquel Àngel March, potser perquè ja intueix que no consentiré que la Serra de Tramuntana s'assembli a la selva amazònica. Quan veig els jardins de Versalles se m'eixampla el cor. Que assuquí hi ha un parell de branques que sobresurten per damunt les altres? Zas, zas! Tisorada ve i tisorada va i ja són totes iguals. Si qualque defecte tenen els jardins de Versalles és que camines i camines i mai no acaben. I això és massa. La gent ha de tenir dos cossiols per a treure al portal si ha de passar la processó del Corpus, però qui té més terra ja és un terratinent i, mirau per on, quan es parla de terra em surt la vena esquerrana. En Gabito Escarrer, que ara ja és més roig que en Castro, em deia que la terra ha esclavitzat l'home al llarg de generacions i generacions, així que una lectura marxista de la història ens convenç de la necessitat d'enrajolar arreu. I jo compartesc aquesta idea, encara que el plantejament inicial en lloc d'ésser de n'Ortega sigui d'en Marx. I què? L'esquerra, a vegades, mereix ésser escoltada. Així que en Gabito m'ha demanat per aixecar un hotelet al Coto de Doñana i em sembla que li donaré permís. La civilització duu riquesa per a tots. Sí, ja ho sé, ja ho sé! Llengües verinoses han pretès desqualificar el desenvolupament hoteler de Mallorca, i jo em deman: no feien les llisses quilo o quilo i mig, quan les aigües del clavegueram del Passeig Marítim vessaven al port? Això és progrés i aliment a la taula del pobre. N'Escarrer vol fer un hotelet de mil places prop de les «marismas», així que amb un parell d'anys les ànneres seran tan grosses que semblaran estruços. La natura vol que li tenguin esment. A Doñana els animalons van a lloure, i hi ha baixes a tothora perquè beuen aigua contaminada o vés a saber què mengen. Parlem clar: jo trob que els «pajaritos» han d'estar dins la «pajarera». Vulgues no vulgues, engabiats estan ben alimentats i tothom els pot veure. I, sobretot, no embruten. Quan jo era petitó, la teta em duia cada horabaixa a veure els colomets de la plaça d'Espanya. Ui, com m'hauria esgargamellat si no m'hi hagués duit! I els diumenges, fins i tot, els repartia una pesseta de veces. Ho dic, perquè sempre he estimat els animalons, però reconec que ho deixen tot ple de caca, de manera que són incompatibles amb l'obsessió de netedat que tenim avui en dia. Jo què sé: que a en Douglas li agrada la natura selvàtica? Molt bé! Acondicionam el Port de Valldemossa en «plan bucanero», amb una grapada de datileres i quatre micos caribenys, i ja n'hi haurà prou. Però el turista europeu i ben educat ha de veure una Serra de Tramuntana neta, habitable i, per què no?, pernoctable. Que una família es vol fer una paella en el pinar? Molt bé! Però si una altra família té unes altres aspiracions i vol quedar-se a pernoctar en aquesta meravella que és la Serra, que trobi un llit amb llençols i tengui a l'abast les comoditats d'una societat moderna. Això és progrés i això és amor a la natura. I Medi Ambient ha de desenvolupar aquesta política. Encara que ja l'exposaré als mallorquins més envant, perquè em convé recórrer Espanya abans que esclati la calor. Per cert, en Mato, en venir a Madrid, hauria de dur aquelles vint-i-cinc mil fotos meves que quedaren sense repartir. La seva primera feina serà repartir-les, de manera que des de Cartagena a Almendralejo en podrà repartir més que l'apoderat d'El Juli. Jo, de moment, no em deixaré veure gaire per Mallorca, perquè tot això de Bitel em distreu de les responsabilitats actuals. Tanmateix no en vull saber res de Bitel. Si em crida el jutge a declarar faré el mussol. O diré a la secretària que digui qualsevol excusa. Que digui allò que li peti, la secretària. Jo què sé! Que digui que en Kosemari em fa parar-li els garbellets a la Moncloa. O que en Kosemari m'ha enviat a sembrar begònies a la Cuesta de las Perdices.