Primavera negra

Així i tot, aguanta bé, resisteix. I respira, per més que l'hàgim sepultada davall unes quantes capes de qualificatius dubtosament poètics. Qui no ha dit o llegit que la primavera és «musical»? I altres bajanades. Però deixem-nos estar d'històries. Una primavera clara, calentona com una ensaïmada just ara treta del forn, una primavera ben florida, de cels matisats i cromatisme variat, una primavera de lluminositat assequible, és més que un espectacle, és una manera de viure. El tòpic diu que aquesta estació altera la sang. I és cert. L'altera. Fa que sentim la sang arrabassant en la seva fúria els crostons que l'hivern havia deixat a la part interior de les venes. Fa net. Electritza. Deu ser per això que un altre tòpic primaveral és el de sentir-se viure, el de sentir-nos més vius. Però sentir-nos més vius no equival a sentir-nos millor. Si el progrés ha generalitzat les depressions o si senzillament les ha detectat i les aireja és un tema sobre el qual he sentit opinions d'experts obertament contraposades. Provisionalment, podríem suposar que ni una cosa ni l'altra i una mica de les dues. El fet és que, almenys si ho hem de jutjar pel consum d'antidepressius, la depressió és una malaltia d'aclaparadora incidència en la salut de la gent. Qualsevol de nosaltres és ben segur que pot recordar, ara mateix, i en menys d'un minut, mitja dotzena de persones que n'han patit o en pateixen. Sabem, a més, quines professions hi són més propenses. I ja hem enterrat fa estona el tòpic de la depressió com a luxe de senyores riques i desenfeinades. Encara hi ha gent que se n'avergonyeix, com si la malaltia sobrevingués com expiació de pecats inconfessables.

Als tòpics associats a la primavera, doncs, heus-ne ací un altre: la revifalla dels estats depressius. És un tòpic, que no és el mateix que una mentida. És un tòpic dolorós, que s'ensanya en una part cada dia més gruixuda de la població. Aquests dies, un munt de conciutadans viuen atemorits per la probabilitat de recaure en un estat d'ànim que no et deixa gaudir dels altres tòpics de la primavera, el de les flors, el de la transparència de l'aire, el de la «musicalitat» de l'atmosfera. La seva primavera és opaca, enquistada en cels baixos i feixucs. Així és, ha estat o serà per a una majoria de persones.

Un moment o l'altre, més de la meitat de ciutadans i ciutadanes d'aquesta part del món hem temut, temem o ens farà por aquesta brillantor del temps primaveral. I en moments així, més que un antidepressiu, s'agraeix la complicitat social. Una complicitat sense reserves. No hi ha punt mig, és una elecció entre tot o res.