Antich comença a reaccionar

Des de presidència del Govern s'han fet recentment dos gestos d'una naturalesa que donen una imatge de sensibilitat que es notava a faltar en els darrers mesos. Un, va ser sortir a rebre els manifestants juvenils per un ensenyament en català al cent per cent. L'altre, rebre la presidenta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Antònia Vicens, amb l'afegit, en aquest cas, que la convidà a dinar, la qual cosa no vol dir res més, sense dir-ho, que d'alguna manera es reconeix implícitament que se l'hauria d'haver rebuda ja fa bastant de temps. Ni Antich ni tot el Govern no està en condicions d'assumir les reivindicacions dels al·lots ni d'arreglar tots els problemes dels escriptors en català. Però els dos gestos tenen el valor de recobrar la voluntat de tornar fer política d'una manera, la de l'«home corrent», que s'havia deixat massa com un simple ressort de màrqueting. Antich és d'un natural que se li dóna perfectament el contacte amb la gent i és precisament això el que li pot donar el lideratge que, ara per ara, no té. És un error encadenar únicament l'èxit o el fracàs a la gestiò de l'executiu. El govern ha de ser eficaç, però això se li suposa. Un president ha de projectar cap a la societat el seu lideratge per damunt dels avatars quotidians de la gestió. Una gestió que, en aquest cas, serà sempre molt complicada, atesa la diversitat. Quan arribin les eleccions de 2003 bona part dels resultats de tots els partits que formen el Govern es basaran en si han sabut transmetre o no al conjunt de la societat una «bona» imatge, però no de la gestió de cada partit a la conselleria corresponent, sinó de tot el Govern. I, això, és responsabilitat exclusiva del president. Ningú més, per òbvies raons, pot transmetre una imatge global del poder. En aquest sentit, tots els partits (el PSIB, però també el PSM, EU i Els Verds) són «presoners» del que faci Antich. Mai cap Govern fracassa, salvant-se només una part. El fracàs és sempre col·lectiu, encara que és vera que si triomfa, sovint l'èxit el se'n du el que exerceix la màxima responsabilitat, el president. Això ho hauria d'entendre el PSIB, donant als altres partits en justa correspondència al seu plus presidencial una mica de capacitat per consensuar aquestes actuacions polítiques que generen bona part de la imatge general del Govern, compartint si és necessari un poc de protagonisme. I aquesta imatge, que no té res a veure amb la gestió ni tampoc amb la propaganda que es faci des dels serveis aposta del Govern, es fa poc a poc, amb petits gestos: amb visites provades a pobles i barris, reunint-se (no per feines concretes, sinó per establir contacte i conèixer les seves opinions) amb persones rellevants, amb col·lectius diversos, amb gent anònima... de manera que el president sigui una persona propera al ciutadà, i que aquest se senti apreciat. La diferència entre un simple president i un líder polític és saber o no adquirir aquesta imatge. La tenen, o l'han tenguda, gent tan diferent com Pujol, González, o Cañellas, però no l'ha tenguda, per exemple Matas. Les fotos, les visites oficials, les rialles forçades o la propaganda no la donen.