L'antic Codi Penal preveia, a l'article 497, el càstig de qui,
per descobrir els secrets d'un altre, s'apoderava dels seus papers
o cartes, oferint, així, una limitada protecció penal a la
intimitat, ja que deixava fora de l'àmbit de tutela altres
comportaments, propis de la modernitat, com ara és el cas de
l'apoderament de missatges de correu electrònic. Adonat d'aquesta
circumstància, el legislador va incloure, a l'article 197 del nou
Codi Penal, l'esmentada conducta, adaptant l'instrument punitiu a
la realitat actual. A més d'ampliar el supòsit de fet (tipus)
legal, es va produir un important increment de la pena prevista per
la llei: es va passar d'una pena d'un mes i un dia a sis mesos de
privació de llibertat a una altra d'un a quatre anys de presó. Això
suposa que en molts de casos, i sempre depenent de les
circumstàncies del cas, no es podrà concedir la suspensió
condicional de l'execució de la pena, possible, com a regla, quan
la seva durada no supera els dos anys de presó. Ara bé, el fet que
la llei descrigui quins són els comportaments delictius no vol dir
que l'activitat del jutge es redueixi a un simple automatisme a
l'hora de decidir si la conducta sotmesa al seu judici és, o no,
constitutiva de delicte, ja que en tot cas és necessari interpretar
el que la llei diu, sempre tenint en compte que no es pot anar més
enllà del tenor literal d'aquesta. És a dir, a l'àmbit del Dret
Penal està prohibida l'analogia o possibilitat d'aplicar la llei a
casos no previstos per la seva lletra encara que siguin
materialment idèntics. En definitiva, els jutges han de realitzar
sempre dues grans operacions: determinar quins són els fets provats
(interpretació dels fets) i decidir si aquells coincideixen amb la
descripció legal (interpretació de la llei).
Així les coses, ens podem plantejar si la conducta de qui
llegeix un missatge de correu electrònic que, per error, arriba a
la seva bústia personal, realitza el tipus previst a l'article 197
del Codi Penal, al qual ja ens hem referit. Amb altres paraules,
cal establir si podem parlar, en aquests supòsits, d'un apoderament
del missatge de correu electrònic. Per respondre aquesta pregunta
cal observar detalladament el que disposa la llei: «el qui, per
descobrir els secrets o vulnerar la intimitat d'un altre, sense el
seu consentiment, s'apoderi dels seus papers, cartes, missatges de
correu electrònic o qualssevol altres documents (per exemple,
fotos, cintes de vídeo, etc.) o efectes personals...». El verb
nuclear, apoderar"se, va referit, en principi (així s'ha entès
històricament) a objectes materialment aprehensibles, com en el
delicte de robatori, restringit a la sostracció o apoderament de
coses mobles. Aquest fet implica que quedin fora del tipus penal
conductes que no comportin una ocupació física de l'objecte o
suport material de la intimitat, com per exemple la simple lectura
d'una carta que es troba damunt una taula. En canvi, una vegada
s'ha produït l'apoderament de l'objecte ja s'entén realitzat el
tipus, amb independència que l'autor n'hagi, o no, descobert el
contingut o missatge.
Ara bé, és important adonar"se que el legislador ha emprat el
verb apoderar"se referint"se no només a objectes materials (papers,
cartes..., altres documents o efectes personals) sinó també a
missatges de correu electrònic, la qual cosa vol dir que admet una
excepció al concepte estrictament físic d'apoderament (es podria
sostenir, respecte d'això, que la llei es refereix a missatges
electrònics que ja estan impresos en un paper, però això suposaria
buidar de contingut una part del precepte, ja que aleshores
estaríem davant un apoderament de papers). El rellevant en aquest
cas és apoderar"se del contingut, de la informació, i no del seu
suport material. En definitiva, qui llegeix un missatge de correu
electrònic que pertany a un tercer, amb coneixement d'aquest fet, i
sense el seu consentiment, realitza la conducta prevista i penada a
l'article 197, de manera que és irrellevant que hagi rebut el
missatge per error. Malgrat això, i atès que l'existència del
delicte depèn del fet que el lector conegui que el missatge no va
dirigit a ell, el primer cop que el rep no tindrà altre remei que
llegir"lo, ja que no sap si és, o no, seu. Una vegada assabentat de
l'alienitat del missatge, la seva lectura sí que constitueix un
apoderament delictiu.
Les contradiccions internes de l'article 197 (mentre que la
lectura d'un missatge electrònic és delictiva, la d'una carta
esdevé simplement un il·lícit civil) es podrien esmenar mitjançant
un tipus com el que segueix: «el qui, per vulnerar la intimitat
d'un altre, sense el seu consentiment, s'apoderi dels seus papers,
cartes, missatges de correu electrònic o qualssevol altres
documents o efectes personals, o, sense apoderar"se'n materialment,
en descobreixi el contingut, serà castigat amb la pena de...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.